La fe perduda

És dolorós haver de reconèixer que ja gastam les reserves de fe en els polítics. El llumet vermell ens avisa, parpellejant, que som a punt de ser llençats a aquesta estranya tenebra que és el món sense fe en les persones que han de regir les coses públiques. Com passa amb tot, els més perjudicats som els vells, perquè no és el mateix perdre la fe que no haver-ne tinguda mai. Ja hi ha algunes generacions, en aquest país, que –frívolament, això sí– han arrossegat els seus anys escassos per una manca de fe en la política que els ha privat d’una de les experiències més enriquidores d’això que en deim la vida. Sigui com sigui, no ens provarem ara a saber quina experiència ha estat més fecunda i quina altra la més frustrant. El cert i segur és que els vells d’ara vàrem viure moments, si no d’exaltació, sí, almenys, d’esperança en el futur.

D’aquesta esperança, n’eren garants un cert nombre de polítics en els quals ens entestàvem a descobrir capacitats per obrir futur. D’aquella gent, una bona part se’n va retirar, uns altres foren apartats per les mateixes dinàmiques de desenvolupament polític, i la resta són morts. Ara conservam un tèrbol solam de creences i de rebuig en allò que ens queda. Val a dir que el solam seria una massa fangosa encara més putrefacta si no fos perquè és impossible que tot vagi bé o que tot vagi malament. Vol dir això que bocinets de fe en les capacitats d’alguns dels nostres polítics mantenen l’atmosfera en mode respirable.

Fins quan? Ens ho hauríem de preguntar cada dia, perquè els mals d’avui són catàstrofes de demà.

Guillem Frontera és escriptor