10/05/2021

A favor de sacsejar la universitat pública

3 min
Una aula de la UAB, buida, el novembre de 2020.

Llegeixo, amb un entusiasme moderat –si se’m permet l’oxímoron– les declaracions del nou rector de la Universitat Pompeu Fabra, Oriol Amat, i alguns detalls sobre la “revolució educativa” que fa temps que s’hi prepara i que anomenen EDvolució. Les idees de canvi que volen dur a la pràctica són excel·lents. La música sona molt bé. Il·lusiona veure persones amb ganes de servei que no es limitin a voler fer funcionar la maquinària sinó que hi arribin amb voluntat transformadora. La universitat pública, que sembla que hauria d’anar al davant de totes les transformacions educatives i socials, hi va al darrere. Hi ha més innovació a primària i secundària que a l’ensenyament superior. L’acumulació indiscutible de talent –això sí, sovint atrapat en una tan astuta com fictícia retòrica pseudoprogressista– no evita que sigui una de les institucions més conservadores i reactives al canvi que conec.

Dit a la meva manera, però crec que sense desvirtuar les seves intencions, es tracta de fer menys hores de classes magistrals massificades i més seminaris, pràctiques, estudis de casos en petits grups. Més reflexivitat crítica i menys exàmens tipus test i memorístics. Més atenció a les actuals capacitats i necessitats dels estudiants i menys a les necessitats de reproducció de les quotes de poder departamental del professorat. Formació més versàtil i menys hiperespecialització. Preocupació per la transferència de coneixement –ara menystinguda–, que és tant com dir més obertura a la societat. Més incentius laborals que reconeguin la bona feina i menys sous garantits que no discriminen la incompetència. I si hi puc posar cullerada, caldria més interrelació de les ciències, biociències i ciències de la salut amb les ciències socials i les arts i humanitats, en què uns coneixements inseminessin els altres. Paradoxalment, algunes d’aquestes propostes tan innovadores em recorden la universitat en què vaig començar a estudiar fa cinquanta anys!

De la meva estada en universitats estrangeres, especialment de les nord-americanes, he après a no menystenir qualsevol intent de canvi. De tornada de Cornell o Stanford vaig jurar que evitaria caure en el vici que he conegut al meu món universitari: el “no us en sortireu”. Allà vaig aprendre que, d’entrada, hom sol empènyer les voluntats transformadores. Per tant, ara vull felicitar Oriol Amat, que amb el seu més que demostrat esperit positiu, i amb el seu equip, seran capaços de vèncer moltes de les previsibles adversitats.

Però no em puc estar d’esmentar els mals més greus que afligeixen la nostra universitat pública. Primer, la burocratització de tot el sistema, que arriba a extrems que el ciutadà en general no es creuria i que amb l’excusa d’un suposat control de la qualitat –conseqüència de la típica desconfiança cap al ciutadà– esclerotitza tota la institució. Segon, el model d’accés a la universitat dels estudiants però molt especialment del professorat elegit al marge de les necessitats docents. Tercer, la indiferència de la gran majoria d’estudiants en els afers de la gestió universitària que permet que una petita minoria radicalitzada en les formes però arnada en les idees es dediqui a boicotejar qualsevol intent de modernització amb els mateixos arguments de fa trenta o quaranta anys. Quart, sí, un finançament insuficient però difícil de resoldre en l’actual marc de depredació fiscal que ens fa estar per sota dels nivells d’excel·lència que cada dia, malgrat tot, el país es guanya. I, cinquè, un sistema de governança que, en ser endogàmic, es veu obligat a pactar equilibris de poders interns que comporten no poder tocar els privilegis adquirits.

Com que no descobreixo res que no se sàpiga, és obvi que el nou rector de la UPF, el doctor Oriol Amat, sap a què s’enfronta i a què es veu amb cor de plantar cara. Només puc desitjar que se’n surti en benefici de tota la universitat pública.

Salvador Cardús és sociòleg

stats