17/04/2022

La falsa i còmoda deducció

2 min

Les experiències que ahir explicaven a l’ARA Najat El Hachmi, que va arribar a Vic de Nador amb 8 anys, i Aliou Diallo, que va arribar a Salt de Conakry amb 13, confirmen que una part del problema de la desaparició del català al carrer som els catalanoparlants mateix, que no sempre el parlem davant algun senyal que ens fa deduir que no ens entendran. I massa sovint aquest senyal és el color de la pell o els trets de la fisonomia de l’interlocutor. Deducció equivocada: “La immersió lingüística ha propiciat que més de dues generacions d’immigrants parlin un català perfecte, però sembla que aquesta idea no agafa en el cap de molts catalans”, deien ahir els nostres convidats.

Per què no agafa? Perquè el català ve d’un silenci antic, molt llarg i creador d’un complex d’inferioritat. Perquè la gent no volem problemes i tendim a pitjar el botó de la comoditat que suposa que tots els catalanoparlants sense excepció siguem, almenys, bilingües i cedim a la dolça opció de canviar al castellà, sobretot els últims anys, en què milers d’hispanoamericans han arribat a Catalunya. Però esclar, si en el nostre espai lingüístic, tan públic com privat, nosaltres no usem el català, no esperem que els altres l’usin.

Últimament, en aquest mirall deformat de la realitat que és Twitter, amb tirada a amplificar els cantons foscos de l’existència, no hi ha dia sense un reguitzell de pàgines viscudes amb l’última victòria o derrota lingüística quan algú ha insistit a continuar parlant en català. Les xarxes narren episodis d’hostilitat contra la llengua, davant els quals la pedagogia, i ja no diguem la seducció, semblen actituds naïfs més pròpies dels temps de la innocència. La solució política més efectiva la sabem i es diu independència. En el mentrestant, la Generalitat no pot deixar els catalanoparlants sols. Però les causes justes les hem de defensar la gent cada dia. És trist, però som aquí.

stats