Fallida assistida
Cada dia assistim al tancament definitiu de comerços, restaurants i bars. Cada dia se suma una nova fallida d'una economia familiar a les anteriors. Com és evident, cada tancament definitiu genera un nou drama social i engrosseix la llista de persones amb un futur laboral incert. Encara que sembla molt pessimista i derrotista, la veritat és que a moltes persones els costaria poder retornar al carril dels bons ciutadans productius i altres mai podran eixir d'aquest profund abisme. En aquest sentit, Brussel·les alerta: "Existeix el risc que la crisi deixi cicatrius més profundes en el teixit econòmic i social de la UE, especialment a través de fallides generalitzades i pèrdua de llocs de feina. Això també perjudicaria el sector financer, augmentaria la desocupació de llarga duració i agreujaria les desigualtats".
La pressió de les mesures dictades des de ‘l’Olimp’ per part de persones que tenen assegurada la seva renda mensual, el pagament de les seves factures i el que se’ls antulla ha acabat per remodelar el paisatge de moltes ciutats i pobles. Palma s'ha convertit en una ciutat abatuda i descolorida amb tants cartells de venda o de traspàs. Molts negocis emblemàtics han tancat i amb ells s'acaba una part important de la història moderna de Palma i els records de tota una generació. Han tancat el Bar Mònaco, el Forn des Racó i una llarga llista de moltes il·lusions personals i familiars. Il·lusions de persones que van servir amb els seus negocis als ciutadans, van crear llocs de feina, van generar riqueses i van donar segell d'autenticitat a tota un illa i a la seva gent. Tots ells mai haurien pogut imaginar que, després de lluitar tant, haurien de passar el forrellat en silenci amb la impotència de no poder fer res i, sobretot, sense entendre res!
Cada dia d'aquest llarg i etern episodi estem sent bombardejats, dia i nit, amb les mateixes informacions, i com va dir N. Chomsky: “Com és que tenim tanta informació però sabem tan poc?”. Sabem tan poc malgrat ofegar-nos en tres onades successives i estar assetjats per mutacions vàries i diverses del mateix virus; continuem ignorant-ho tot i el nostre organisme es va debilitant, asfixiat i enverinat pel nostre propi monòxid de carboni; respirem en circuit tancat, inspirant el mateix aire que expirem, i la ciutat continua agonitzant i nosaltres seguim sense saber res! I ‘els déus de l’Olimp’, cap d'ells va tenir el detall d’esmentar o expressar la seva pena per la irrecuperable pèrdua que estan patint cada dia les nostres ciutats i pobles. No pretenc frivolitzar amb aquest tema, però se'ns n’han anat moltes persones majors en silenci i ara la pandèmia està empobrint, per molts d’anys, moltíssimes famílies, i despullant-les dels seus béns materials, la seva tranquil·litat i la seva salut.
Però ‘optimisme’! enmig d’aquesta fallida econòmica assistida pels estats, aferrem-nos al que P. Gentiloni defineix com “la famosa llum en l'extrem del famós túnel”. Tinguem fe, tot pot anar a... pitjor!
Malika Khatir és filòloga
