26/11/2021

Una exposició a Es Baluard i tres recordatoris

2 min

Podria escriure aquestes línies només recomanant la visita a Personae. Màscares contra la barbàrie, la mostra tot just inaugurada a Es Baluard i comissariada per la directora, Imma Prieto. Tindria tot el sentit, perquè realment és una lectura singular i intel·ligent de la col·lecció del museu. No hi ha selecció d’obres que sigui innocent, ni ho ha de ser, i en aquesta les peces adquirides pel museu o que li han estat donades o cedides temporalment serveixen per activar una reflexió sobre com la representació del cos humà, al llarg de la història, ha servit per reflectir o posicionar-se davant les situacions sociopolítiques que l’afecten.

Podria dedicar aquest article a recórrer admirada cada un dels dibuixos i gravats de la investigació que va fer Joan Miró sobre l’obra Ubu Roi i el camí que el va dur al disseny dels personatges de Mori el Merma. Dir-vos que passareu molt de gust observant les tres sèries de gravats i els tres grans ninots que hi ha al primer àmbit de l’exposició d’Es Baluard, mentre sona una peça que Robert Wilson ha creat per al museu, pensant en Ubú, el d’Alfred Jarry i també el de Miró. 

I podria passejar entre les fotografies de Shirin Neshat, de Per Barclay, de Toni Catany, de Pepe Cañabate, de García-Alix, de Susy Gómez, de Marina Abramovic o de Pilar Albarracín. Podríem aturar-nos davant un Barceló o un García Sevilla –ambdós de primera època–, davant l’expressió al rostre d’una dona de Maria Carbonero, la contundent subtilesa d’una acció d’Esther Ferrer, la brutalitat naïf de Bel Fullana, la crítica conceptual de Nauzet Mayor o aquesta mena de dissolució dels cossos en la pintura de Miriam Cahn. Un petit Modigliani, un Baselitz, un Claramunt, un Saura, una Rebecca Horn, un parell de Bernardí Roig, una Francesca Woodman, un més o menys llarg etcètera que recoman de veure.

Per això, com que qui vulgui té gairebé un any per visitar aquesta lectura dels fons d’Es Baluard, no vull perdre l’ocasió per fer tres recordatoris que tenen sentit en relació amb l’exposició (i moltes altres). Primer: un projecte així es pot fer si l’Administració té mecanismes per a l’acceptació i assumpció de llegats –tot el món d’Ubú era col·lecció de Pere A. Serra i va ser el pagament al Govern dels imposts de successió després de la mort de l’editor. Segon: aquesta exposició només es pot fer si hi ha una col·lecció pública. Aquí no cal que n’hi hagi una per a cada institució, però sí que hi ha d’haver pressupost públic i criteris per fer un patrimoni artístic a través del qual explicar-nos al món i explicar-nos el món. I tercer: hi ha d’haver espai per conservar el patrimoni, espai per donar-li difusió, i recursos humans perquè tot això estigui en mans d’experts. 

Hi pens perquè totes aquestes premisses es donen a l’exposició Personae, segurament només de manera molt justa, no gaire més que suficient perquè puguem recomanar-la perquè sabem que ens fa un servei cultural. Si hi apostàssim suficientment i amb criteri, hi hauria moltes ocasions que ens farien un servei, un bé cultural.      

stats