Explicar (bé) la pandèmia

La qüestió de la fiabilitat de les fonts és un clàssic del metadiscurs periodístic. Sembla una qüestió molt clara i intuïtiva però, a l'hora de la veritat, constitueix una de les principals causes d'errades greus en l'elaboració de notícies. No és el mateix que en relació a un cas d'intoxicació alimentària, per exemple, una part essencial de la informació la proporcioni el cap del laboratori on s'han analitzat les restes de menjar o que obtinguem una versió dels fets a través del propietari del restaurant, d'un dels familiars dels intoxicats, etc. La qüestió de les fonts, doncs, constitueix una qüestió genuïnament epistemològica, i és més complexa del que sembla. Atribuir una mena de “proximitat natural a la veritat” a uns actors o bé a uns altres pot tenir resultats informativament catastròfics. 

L’explosió de casos de covid dels darrers dies no s'escapa a aquesta norma, òbviament. Sobre la incidència objectiva en l’evolució de la pandèmia de les recents macroconcentracions –majoritàriament de joves– se n’han dit moltes coses. Algunes provenen de jutges més o menys imparcials –en general, epidemiòlegs–, i unes altres de persones que en són jutge i part –els polítics que les van autoritzar i les organitzacions que les van dur a terme, entre altres–. Després hi ha aquell que passava per allí i explica el que creu oportú, i aquella altra que passava per allà i ho nega de dalt a baix. A qui cal escoltar, doncs? A tots? Segur? 

En un cas com el proposat a l'exemple anterior totes les parts tenen motivacions que, si més no potencialment, els allunyen de la neutralitat; això no significa de cap manera, però, que uns menteixin per sistema i els altres, en canvi, només tinguin present la immaculada veracitat dels fets descrits. Per desgràcia, les coses no solen ser tan senzilles ni tan clares. En contextos com aquests, les fonts acostumen a juxtaposar-se sovint caòticament, tal com raja, i també s'acaben llegint, per part del receptor, com si es tractés de veus situades en un mateix nivell. En realitat, aquestes veus equiparades no tenen per què ser equiparables en un sentit estricte (ni potser en cap sentit). Per descomptat, un testimoni directe és important; però si es tracta de discernir l'origen d'una intoxicació o el d’un contagi massiu –seguint amb els exemples anteriors– convé tenir en compte que la mera proximitat al fet no implica per força el coneixement de les circumstàncies reals que l'han desencadenat. En general, aquesta distinció no sol ser respectada. En la qüestió de la tria de les fonts s'hi barregen alguns dels problemes argumentals més complexos: des de la qüestió de l'argument d'autoritat, fins a la necessitat d'establir jerarquies epistemològiques, passant per nocions tan filosòficament arestades com la de "credibilitat".

A què fa referència la credibilitat de les fonts? ¿Al coneixement dels “fets”, o potser més aviat a la nostra relació subjectiva amb aquests “fets”? I l’esmentada relació mediada, per cert, ¿es basa en paràmetres racionals i dades empíriques objectivables o bé té un fort component emocional? És a dir: ¿la credibilitat és només una qüestió de currículum, bagatge professional, etc., o bé està marcada per altres components que no tenen res a veure amb consideracions d’aquesta mena? En la pràctica periodística real, la qüestió de les fonts i la de la credibilitat –que, d'alguna manera, constitueixen un sol tema vist des de dues perspectives diferents– condicionen la naturalesa de moltes notícies. Tot plegat ens obliga a repensar qüestions que, degut a una inèrcia tecnològica gairebé impossible de superar, la digitalització ha arraconat o situat en un púdic segon pla, com ara la de la necessària jerarquia epistemològica de les fonts. No és el mateix la vella però fiable Enciclopèdia Britànica que l’univers infinit de Google, que presenta el resultat de les seves cerques al marge d’aquesta jerarquia. 

Informar correctament sobre el covid no és fàcil. No és que els periodistes estiguin mal preparats per fer-ho, sinó que el tema porta sovint a distorsions alienes a les bones pràctiques d’aquests professionals. Aquí tothom aixeca el ditet per dir-hi la seva, i ben fet que fa. Això ho fan tant des de sectors com els que hem esmentat abans fins als milions de persones que també aixequen el ditet a les xarxes socials per explicar allò que consideren oportú. El resultat final no és precisament un cor afinat de veus responsables i ben documentades sinó un soroll de fons molt estrident i difícil de gestionar. Aquest soroll, que consti, no és culpa dels periodistes. O no només...