Mai no és bon moment per a una crisi de les dimensions de la provocada pel covid-19. El fet, però, és que el decret d’estat d’alarma va arribar en el pitjor moment possible de l’any, sobretot per a les Illes Balears. Hem de tenir en compte que una part molt significativa dels treballadors temporals d’aquesta comunitat cobren la darrera paga de l’atur el mes de febrer. Arriben al març amb els recursos per a la supervivència del tot minvats, tot esperant una primavera que, en aquest cas, significa cada any una represa de l’activitat laboral i, amb ella, l’entrada d’un sou, més baix que el dels treballadors fixos, que els permet passar vuit o nou mesos amb una relativa tranquil·litat.
Enguany no serà així. Els treballadors temporals, des dels primers dies de l’esperat març, saben que no seran cridats a la feina i que hauran de passar amb un ajut social del tot insuficient. D’altra banda, a les Illes es calcula que la crisi acabarà deixant uns 200.000 treballadors afectats per expedients de regulació temporal de l’ocupació (ERTO), molts dels quals viuen amb incertesa les possibilitats de tornar a la normalitat de la feina. El Govern balear ja ha fet públiques les previsions per a un escenari que qualifica de “moderat”: la pèrdua d’un 31,6% del PIB -que multiplica per tres la mitjana de l’Estat- i la destrucció d’un 29,2% de l’ocupació. Sí, el covid-19 ha arribat en el pitjor moment per a les Balears.
També aquest primer de maig va arribar buit de manifestacions als carrers però carregat de motius per a les reivindicacions laborals. La població treballadora de les Illes Balears -amb 506.882 afiliats a la Seguretat Social de mitjana el 2019 i amb la destrucció enguany d’uns 150.000 llocs de feina enguany- ha arribat al Dia del treballador més feble que mai en la història recent. Atès que cap de les previsions fa pensar en una millora de la situació a curt termini, ara cal exigir una gran fermesa en l’acció pública per protegir els treballadors d’aquestes illes. Com ha dit el conseller de Model Econòmic, Turisme i Treball, Iago Negueruela, “la crisi no l’han de pagar els de sempre”, referint-se als treballadors i, especialment, als més vulnerables. Són unes paraules, però, que han d’anar acompanyades de mesures de protecció per als treballadors i d’incentius per a l’ocupació, és a dir, de recursos que s’han d’exigir a l’Estat i a Europa. Ho hem d’exigir tots, però també i amb força ho han de fer els sindicats, que, en aquest moment, han de recuperar un paper que s’havia afeblit i que sabem que ara té més sentit que mai. Avui ningú no pot abaixar-ne la vigilància ni el nivell d’exigència.
