OPINIÓ

L'exemple de les abelles

Un eixam de batxillers i universitaris feinejava a la planta més elevada del rusc, sota el gran ull de vidre. I mentrestant, cadascun d’ells s’anava peixent i abeurant ―'mens sana in corpore sano'. Zumzeig i repic de tecles i bolígrafs agombolats per uns versos sobre la importància radical del coneixement. A la cel·la contigua, hi havia fins a cinc pianos de paret i hi practicaven amb els cascs posats ―tots menys un, de manera que d'aquest darrer n’anàvem sentint la cantarella: una banda sonora francesa. Estaven repartits fent tota una circumferència, que enrevoltava la sala d'estudi principal, i m’hauria agradat sentir-los sonar de manera coordinada i alhora. La família d’un malaurat bateria havia fet donatiu d’una percussió electrònica i, prèvia reserva, un altre jove va començar a percudir-la, tot llegint una partitura, ben a prop d’un dels accessos. Entre les diverses prestatgeries, cada deu o dotze passes algú s’estava ajagut a la moqueta del terra llegint o, de tant en tant, apareixien un parell de taules amb ordinadors, endolls i fotocopiadora, compartides entre unes quantes mans i veuetes que componien música amb instruments electrònics o es documentaven per un treball de recerca.

A la planta baixa, l’abella com a símbol saludava l’entrada a l’arxiu municipal ―tot digitalitzat, organitzat en macroordinadors que s’acompanyaven de la secció en qüestió dels arxius. O sia, que si la pantalla gegant et convidava a descobrir dades demogràfiques, les lleixes de més a la vora contenien arxius censals i biografies de personatges importants i curiosos; i, si t’oferia d’endinsar-te en la història de la ciutat, a banda d’un resum museístic a l’ordinador i de l’hemeroteca, podies consultar els anuaris d’associacions, els programes i discursos polítics, etcètera, allà mateix, en paper. La cafeteria s’ensumava, reconfortant i també plena de gom a gom, al fons d’aquest espai ampli, lluminós i vibrant amb visites; i també hi havia una petita botiga amb llibretes, llapis i postals amb el logotip del centre, fragments literaris d'autors locals i altres articles de papereria, que aconsegueixen ingressos de més per a mantenir-ho tot plegat.

Abans de sortir d’aquella imponent casera amb tot el pes dels anys i la lleugeresa de la visió futura, vaig contemplar els vitralls dedicats als escriptors que hi ha damunt de la portalada principal. Com estrelles del rock o jugadors de futbol o 'influencers'. Enfilats allà dalt, observaven el tràfec d'aquell dissabte al matí, un dissabte assolellat agradabilíssim en una ciutat on era el primer dia d’aquelles característiques d’ençà de molts mesos. I, en comptes de fer la cara de pomes agres o insolència que es dibuixa massa vegades als artistes, somreien.

El silenci, en aquella biblioteca, no era sepulcral, és clar. Però no calia: als mausoleus no n’hi ha, de vida, i allò no era pas un sepulcre sinó la Central Library de Manchester.

Quan, a la tarda, tot prenent unes cerveses, vaig mostrar la meva admiració per l’edifici, els companys autòctons van assentir-hi, però de seguida i ben amoïnats van plànyer les retallades en el pressupost de biblioteques. Una ciutat d'uns 500.000 habitants que en té 23 funcionant a tot gas. Vaig procedir a raonar-los que, malgrat que el nostre sistema tampoc no està ben dotat en termes econòmics, em sembla que les nostres no s’han intentat reinventar amb prou interès. Són espais bastant encarcarats, on les normes i la disciplina hi són massa presents, em sembla, de manera que la gent més jove (aquella franja entre preescolar i preuniversitària, vull dir, i la postuniversitària prejubilada) no acostuma a fer-se-les seves. A Palma hi tenim 21 biblioteques per 400.000 llonguets, és a dir que, quant a ràtio, estem si fa o no fa. A Manchester i a Anglaterra en general, però, el jovent va a la 'biblio' no només per treballar-hi sinó per estar en comunitat: la casa del coneixement s'entén com un espai de lleure, de les arts i de l'intercanvi, més que no pas una extensió acadèmica.

Rumiem-hi. És cert que la inclusió de cafeteries i botigues en espais d'ús públic ens incita a malpensar-ne (per por que derivin en aquesta mena d'emplaçaments 'hipsters' pretensiosos i més aviat excloents), però a Palma s'ha acabat la legislatura del partit amb més possibilitats d'aconseguir-nos una 'biblio'/centre cívic a Pere Garau (per exemple), i de moment: pujada dels preus en general i cap millora al barri. Perilla més que d'aquí a dos anys estigui ple de restaurants i bars i botigues de moda, que no pas d'equipaments culturals urbans que s'adaptin als nostres temps i a la realitat de la zona i dels qui hi vivim. Un barri amb gent treballadora, una de les quotes més altes d'immigració, l'Escola Oficial d'Idiomes i una colla d'associacions i de col·lectius de creadors, no es mereix un punt de trobada públic? No troben de lògica, els partits municipals, que hi hagi un espai on, a través dels diversos idiomes i de les diferents cultures que conviuen al barri, la música i la literatura (entre d'altres) siguin els fils principals que teixiran la vida en comunitat?

Abans de marxar, vaig fer la foto a una noia de marbre que llegia en un racó de la Central Library. El cartellet que tenia als peus explicava que l'havien comprat a Itàlia i que, segons la rumorologia popular, en realitat no llegia una de les lectures oficialment recomanades, sinó que havia amagat un full amb un poema "secret" entre les pàgines. No va acabar bé, 'The Reading Girl', perquè els models que imposen, normativitzen i burocratitzen generen marginalitat, més que cultura.

EDICIÓ PAPER 07/12/2019

Consultar aquesta edició en PDF