OPINIÓ

L'excés com a problema (II)

Fa dos anys va ser Petit Deià. Ara, Petit Bunyola. Aquesta setmana, des de Bunyola, un nou col·lectiu, Salvem Can Mas, aixecava la veu d'alarma davant la imminent construcció de 36 habitatges de luxe a la urbanització de Can Mas. Unes normes subsidiàries de 1978 (unes normes de fa més de 40 anys), que no s'han adaptat a la normativa vigent ni han estat revisades en profunditat, tenien aquest sòl classificat com a urbà i ara se'ns planteja com a inevitable aquest nou creixement sense sentit avui dia.

A Consell, s'han iniciat tràmits per desenvolupar un urbanitzable previst a les normes de 1997 (fa més de 22 anys), on ara es volen construir 270 habitatges. A la Colònia de Sant Jordi, aquest passat 2018 es movien les fitxes d'un projecte de reparcel·lació a la zona de ses Figueretes amb la intenció de construir-hi 300 adossats. Valldemossa va abordar –amb no poques pressions– una modificació de les Normes Subsidiàries per desclassificar una parcel·la de 3,4 ha de sòl rural de gran valor on estaven prevists 35 grans xalets de luxe, Son Mossènyer. I l'Ajuntament de Puigpunyent va aprovar aquesta setmana una suspensió de llicències per intentar evitar la urbanització d'un sòl, també rural, sense cap tipus de desenvolupament, a la part baixa del puig de Galatzó i al costat del torrent de la Riera, de més de 16.000 m2, on es volen construir 22 habitatges més, d'acord amb el projecte que ha iniciat els tràmits a l'Ajuntament.

Urbanitzables i falsos urbans que els ajuntaments haurien pogut desclassificar acollint-se al que va preveure la Llei d'urbanisme de les Illes Balears de 29 de desembre del 2017, que amb la seva disposició transitòria onzena determinava que els terrenys classificats com a sòl urbà sense urbanització consolidada (falsos urbans) podien desclassificar-se i deixar-se com a sòl urbanitzable o sòl rústic en el període d'un any. Un any que acabava el desembre de 2018 sense que cap ajuntament s'hi hagués acollit, tot i que en el punt 5 la disposició transitòria deixava clar que "Les desclassificacions de sòls urbans conforme al que preveu aquesta disposició no dona lloc a indemnització, d’acord amb el que estableix la legislació estatal". Una oportunitat desaprofitada pels ajuntaments que, majoritàriament, demostren no tenir gaire intencions ni ganes d'aturar nous creixements.

Així, la història es repeteix i es repetirà. Unes normes subsidiàries de fa 20, 30 i 40 anys que no s'han adaptat a la normativa vigent ni han estat revisades en profunditat. Unes normes, obsoletes i expansives, que deixen borses de sòl urbà i urbanitzable que ara són copsats per grans inversors i especuladors per alimentar la nova bombolla immobiliària de luxe. Una realitat que contrasta amb la situació sense precedents d'alarma per manca d'habitatge en què estan immerses les Illes.

I no només això, també els usos hotelers aprofiten aquests espais: el Park Hyatt de Canyamel ja ens va posar els pèls de punta. Ara, les obres del macrohotel Zafiro al Port d'Andratx ens deixen astorats: 40.000 m2, 9 edificis i 13 piscines. I tot i això, encara hi ha ajuntaments, com el de Felanitx, amb Pla General de 1969 (predemocràtic), que va aprovar en el darrer ple de l'anterior legislatura unes modificacions puntuals de les normes per permetre hotels a l'interior dels centres urbans de Felanitx i Portocolom, com denunciaven aquest dissabte en roda de premsa els companys de la plataforma Salvem Portocolom. 15 nous establiments –habitatges que es convertirien en hotels– i que podrien sumar unes 300 places turístiques dins uns nuclis antics urbans ja saturats de lloguer vacacional i on cada vegada queden manco veïnats.

Els municipis necessiten límits. Mallorca necessita límits. I ens estam convertint en l'illa dels excessos sense sentit, més enllà de l'ànim d'alguns de continuar enriquint-se a costa del territori, en unes illes finites i amb uns recursos finits. Només apel·lant a la disponibilitat d'aigua i a la necessitat de no continuar aprofundint en un model depredador i que agreuja la nostra petjada climàtica i que té greus conseqüencies cada cop més evidents de precarització de vides i exclusió de residents i de les classes més vulnerables, tenim motius més que suficients i més que necessaris i urgents per abordar la necessitat de posar límits; en aquest cas, límits de capacitat de creixement territorial i urbanístic.

EDICIÓ PAPER 21/09/2019

Consultar aquesta edició en PDF