Sense excepcions
Aviat farà dos anys que el covid va agafar les regnes de les nostres vides. De fet, ens trobem ben bé a l’avantsala del segon aniversari del primer confinament, que molts vàrem rebre amb un punt de desconcert impregnat d’adrenalina, com si no ens ho acabéssim de creure, com si aquella fos l’oportunitat de ser part d’un assaig postapocalíptic que fins i tot tenia en compte els elements estètics –mascaretes, guants, mampares, vigilància– que el cinema ens havia fet associar a la neurosi derivada de les emergències col·lectives.
Aquesta pandèmia mundial no té precedents per diferents motius, entre els quals cal atorgar un lloc preeminent a les xarxes socials, les grans protagonistes, a través de les quals s’han vertebrat tota mena de teories i conspiracions i s’han canalitzat frustracions, pors i malfiances que potser buscaven en la immediatesa del dos punt zero el conhort que els experts i les institucions trigaven més a oferir. Aquesta lentitud a l’hora d’emetre diagnòstics que, sovint, ens arribaven com una improvisació desesperada segurament s’ha degut, i això queda fora de dubte, a una falta de perícia o a la poca traça comunicativa i resolutiva dels portaveus reconeguts com a vàlids. No obstant això, seria injust obviar el fet que, amb el temps, s’ha evidenciat que la mateixa naturalesa del virus, sumada als estralls derivats de la saturació sanitària, complicava una previsió ben acurada, una estratègia sense fissures, perquè l’enemic anava més ràpid que nosaltres i qualsevol solució amenaçava de quedar obsoleta quan amb prou feines s’acabava d’anunciar.
Les vacunes, en aquest sentit, varen passar de ser la fita inaccessible que ens havia de salvar d’aquesta emergència sanitària a esdevenir una realitat tangible que alguns, encara ara, es concedeixen el privilegi de rebutjar, com si la possibilitat de recrear-se en la desgràcia pròpia i generalitzada fos més èpica i més atractiva que la idea d’accedir a un mètode tan aparentment senzill, tan poc de pel·lícula de superherois, com una vacuna accessible, dosificada ordenadament en funció de les característiques de cadascú. Algú va dir que, quan els déus ens volen jugar una mala passada, ens concedeixen els nostres desitjos; tanmateix, segurament hi ha poques sensacions tan poderoses com la de trobar-te davant del desig fet realitat, davant la concreció d’una promesa que t’havien fet fa temps i, amb una acumulació de menyspreu i condescendència als ulls, mirar-la de ben a prop per, tot seguit, refusar-la: en moments així valoro enormement dedicar-me a les lletres, a un àmbit creatiu en el qual pots rebre crítiques subjectives envers una feina que neix també de la subjectivitat, perquè no vull ni imaginar-me com de desgastador i insuportable deu ser per als científics adonar-se que la seva feina, basada en coneixements i proves objectius, demostrats, contrastats, es despatxen a cops d’intuïció o amb proclames que reivindiquen una revisió prostituïda i corrompuda del concepte de llibertat individual o de llibertat d’elecció.
No sé què deu dir de la nostra societat el fet que hi hagués un repunt massiu de vacunació durant els dies immediatament previs a l’entrada en vigor del passaport covid com a requisit per accedir a bars i restaurants, després de mesos d’apel·lar als arguments sanitaris i als beneficis socials d’aquesta mesura. En qualsevol cas, tota iniciativa que fomenti la vacunació sembla una bona idea, més encara quan hem pogut constatar que hi ha hagut una important reducció de morts i de casos greus gràcies a les vacunes.
És per això, precisament perquè calen missatges persuasius o normatives implacables que animin els escèptics, els ignorants o els irresponsables a vacunar-se pel seu propi bé i pel bé dels altres, que el caprici d’un tenista com Djokovic, que vol jugar l’Open d’Austràlia sense haver-se vacunat, no hauria d’acollir-se a cap excepció, tal com reivindiquen des del govern australià. És més, un esportista tan influent i admirat com Djokovic hauria de ser conscient de la seva condició de referent en el qual s’emmirallen altres persones i actuar de manera exemplar, en comptes de reivindicar un privilegi arbitrari que, en cas de satisfer-se, només escalfaria els ànims d’una societat, en aquest cas l’australiana, que arrossega així com pot les conseqüències socials, econòmiques i sanitàries de la pandèmia a les portes d’una vacunació quasi completa arreu del país. Així doncs, que Djokovic hagi de renunciar a jugar a l’Open o que hagi d’accedir a vacunar-se per poder-ho fer seria una gran notícia, perquè, si algú s’ha pensat que la llibertat és fer el que et vingui de gust quan et roti i sense tenir en compte el teu voltant, aquesta persona no ha entès ben bé res.
Laura Gost és escriptora
