Article de Carles Soldevila (Barcelona 1892-1967) a 'La Publicitat' (18-V-1929). Demà farà dotze anys que sortia l’ARA. Un segle abans la premsa catalana evolucionava des de l’hegemonia del diari d’opinió a la del diari informatiu-interpretatiu angloamericà. 'La Publicitat' era llavors el diari català més atent a tendències de les cultures periodístiques més avançades.
Contra l’opinió d’alguns directors de diaris ultramarins [es referia als diaris estatunidencs], no crec que l’era de l’article hagi finit dins de la història de la premsa mundial. L’article ha evolucionat, ha perdut èmfasi, pedanteria, longitud, però ni ha desaparegut ni hi ha cap símptoma que permeti de descomptar la seva desaparició. Baldament la subtilesa dels periodistes moderns hagi arribat –on els mitjans econòmics no fallen– a infiltrar la tendència que els és cara en totes les seccions del diari, a convertir la simple disposició tipogràfica en una opinió més eficaç com més amagada, a donar aparences d’auster objectivisme a les visions més endiabladament personals, l’article, amb signatura o sense, manté el seu prestigi, i sols és suprimit o eliminat en els rotatius que o bé manquen d’opinió o bé fan negoci a base de no tenir-ne cap de declarada lleialment. El que passa és que sense haver reculat gaire la importància dels articles, anys enrere plat fort i gairebé únic dels diaris, les altres seccions no han fet sinó créixer i multiplicar-se. No sols això. La competència industrial, el sensacionalisme –malaltia de tots els temps, però aguditzada en el nostre– ha creat als directors de bona part de la premsa mundial la necessitat de donar, al costat de totes les seccions i articles, alguna nova, alguna enquesta, alguna curiositat que pel seu caràcter sigui susceptible d’interessar al públic amb particular intensitat. La premsa, seguint aquest pendent, ha passat del paper de comentadora dels fets al paper de creadora d’esdeveniments i novetats. Hi ha un interès periodístic constant a què “passin coses”... Si no en passa cap, cal inventar-les. És difícil de desfer aquest encadenament de causes i efectes. En realitat ningú no prova lleialment de desfer-lo. Quan ocorre alguna rauxa reformadora, l’únic canvi que sol esdevenir consisteix en la creació d’una mena de monopoli del sensacionalisme. Ja no és lliure cada diari de fabricar els seus revulsius i els seus estupefaents... No. Tota la premsa és invitada a servir els mateixos. Des del punt de vista industrial sembla que això ha de representar un avenç, un benefici. Però la premsa és un negoci sui generis ; l’esmentat monopoli, en la majoria dels casos, no fa sinó perjudicar-la.
