Al món, per tot el que he vist i estic veient cada dia de la meva vida, hi ha una manca extrema de sentit de l’humor. I això que jo vaig despertar a la vida envoltat de persones que tenien l’humor com un dels valors més importants de la vida humana. Començant pels meus pares, sobretot ma mare, i acabant per molts familiars i amics. Potser m’hi referiré més endavant. Però ara mateix ho dic perquè, em sap greu dir-ho, la primera lectura dels evangelis no va ser gaire còmica. Més que una lectura, va ser una audició. Jo tenia sis anys quan, en companyia d’altres nins i nines de la mateixa edat més o menys, vaig començar les classes de catecisme a Ca ses Monges del poble. Ens ensenyaven, més que l’evangeli, les oracions de l’època. A més del 'Parenostre' hi havia el 'Jo pecador'. Aquelles monges puerils ens deien, però, que tota la seva ensenyança sortia de la doctrina cristiana, de les directrius de l’Església Catòlica i, sobretot, dels quatre Evangelis. No enteníem gaire cosa, però allò del 'Jo pecador' ens sorprenia bastant. Jo, pecador?, ens preguntàvem tots en silenci. Quins pecats he comès, jo? I també: Què és un pecat? Amb una paciència de santes, aquelles dones vestides de negre ens deien que pecat era dir mentides, anar a robar móres o aglans i xerrar durant la celebració de la missa.
Aquestes foren les primeres lliçons que traguérem dels evangelis. Aspectes més relacionats amb la por que amb l’humor.
Vaig haver de llegir per mi mateix aquells textos sagrats per assabentar-me que la cosa no era tan greu. Però sí que ho eren les interpretacions que algunes persones majors feien d’aquells escrits. Com a bon lector que ja començava a ser, molt aviat vaig aprendre a interpretar-los per mi mateix. No n’hi havia per a tant. El pitjor era el clima social de l’època i l’entorn eclesiàstic de la nostra infantesa, en el qual havíem viscut fins aleshores a Consell, sota la batuta d’un rector vell malsofert, vermell de galtes i caraampla, i d’un vicari massa esvalotat i neguitós. I també, de la gent en general. Tothom vestia de gris i xerrava en veu baixa.
Sort que aviat aquells dos responsables de la parròquia, per causes distintes, se n’anaren del poble i al seu lloc en vingué un de més jove i modern a substituir-los. Era don Jeroni. Arribà a Consell aixecat damunt una Vespa i amb un cigarret ros a la boca. Satanàs!, cridaren alguns vells i unes quantes beates de missa diària. Però aquell don Jeroni Cifre Llompart va revolucionar el poble i la seva gent en el millor sentit de la paraula. Una de les grans coses que va fer, va ser explicar-nos l’evangeli. Sant Mateu, sant Lluc, sant Marc i sant Joan passaren a ser companys de lectures i de jocs. Fins i tot les monges es transformaren en dones alegres i normals.
Ben de pressa, aquell capellà de la Vespa va tenir enllestit un grup de joves –dic joves perquè ho eren, però eren homes i dones d’entre 20 i 40 anys, gairebé de l’edat dels nostres pares– que ensenyaren el catecisme als més petits d’una forma juganera i diferent.
Tot va anar sobre rodes durant una llarga dècada o més. En aquella beneïda època juvenil, vaig tenir una sort més gran encara: a l’humor i l’esperit lúdic de don Jeroni s’hi va afegir la sort que un d’aquells catequistes més grans es va convertir en professor meu de comptabilitat i tenidoria de llibres. Quasi res, secretari! Per a mi sempre va ser l’amo Antoni Marratxí, la persona més feliç i alegre que he conegut mai. Semblava un nin de uè. Un veritable sant de carn i ossos! Tan sant que, sent una persona de conducta impecable i un cristià exemplar com era, davant qui fos i al lloc que fos, es reia dels comentaris que moltes altres persones feien, injustament, de les interpretacions esbiaixades dels seus venerats evangelis. Per a ell, els evangelis eren el seu propi pensament i la seva pròpia vida. Aquells escrits dels quatre evangelistes tenien la naturalitat que jo, després, els he reconegut i valorat sempre.
Els evangelis són un regal de la naturalesa. Són el més gran tresor literari que hem rebut els homes. Es diu que foren inspirats per l’Esperit Sant. Jo no ho dubto, perquè uns textos i uns passatges tan senzills, planers, preats i alhora transcendents com aquests han de ser dictats, efectivament, per un esperit que sigui sant. Per un esperit que sigui sant i al mateix temps que tingui un gran sentit del joc i de l’humor. Això que acabo de dir pot semblar insòlit i desconcertant a qui ho llegeixi i no conegui bé els evangelis. Pot ser, fins i tot, que els mateixos evangelistes no sabessin ben bé del tot el que estaven escrivint. A mi em va passar el mateix fins que ho vaig descobrir. Foren aquells dos homes de la meva primera jovenesa, don Jeroni Cifre i l’amo Antoni Marratxí, els que m’obriren els ulls envers aquesta lectura més desenfadada i divertida dels evangelis segons sant Mateu, sant Lluc, sant Marc i sant Joan. Per començar a interpretar-los correctament, els havíem de llegir com el que eren i havien estat en un principi: notícies espectaculars. En un periòdic actual haurien merescut honors de titulars. No havia passat mai que un home com Jesús de Natzaret digués i fes el que ell deia i feia: predicar les paradoxes del Sermó de la Muntanya, curar els sords, els cecs, els baldats, els muts, els leprosos, ressuscitar els morts i ressuscitar-se a ell mateix. Si això no és tenir esperit lúdic i sentit burlesc, ja em direu què és. Així m’ho feren veure aquells dos mestres del joc, de l’alegria i de la vida.
A mi, fins aleshores i encara ara, l’Església Catòlica, Apostòlica i Romana mai m’ho havia fet veure d’aquella manera. Tot el contrari. Encara tremolo quan penso en els predicadors de les Missions que visitaven el poble per la Quaresma: pecat, dimonis, foc etern, llamps i trons, patiment, tortures de tot tipus... Por, por i molta por! Ai dels que pecaven i no es penedien resant de genolls damunt pedres cantelludes parenostres i avemaries cridant i plorant com a posseïts! Tot era terrible per aquells sermonaires que ens posaven la pell de gallina, els pèls de punta i el cor arrugat com una llimona espremuda! Ai de nosaltres, pobres miserables que ens deixàvem arrossegar per la luxúria i la maledicència!
Afortunadament, gent de la pròpia Església em va fer veure l’alegria evangèlica. L’evangeli, els quatre evangelis eren una font de pau i de felicitat, eren la bona notícia de Déu als homes, eren les paraules que ens proporcionaven benestar exterior i calma interior. Com podien ser aquelles dues maneres tan oposades d’interpretar la suprema Constitució cristiana?
Sort que vaig créixer físicament i espiritualment. Sort vaig tenir de saber llegir com pertoca i desxifrar el blat de la palla. Sort del meu entorn personal, que em feia notar els caires més jocosos i riallers d’aquells textos sagrats.
D’aleshores ençà, sempre he llegit i interpretat els evangelis així com jo m’he sentit millor i més feliç. De la manera que em fan sentir més content i alegre, més fill de Déu i, per tant, més jo mateix. D’aleshores ençà, els estic profundament agraït a sant Mateu, sant Lluc, sant Marc i sant Joan per haver escrit el millor llibre de tots els temps.
