Em fa molta gràcia, i una certa pena, que encara avui hi hagi partidaris de llegir els Evangelis literalment. Jo crec que els Evangelis s’han d’interpretar. Molt millor si cadascú pot i sap interpretar-los segons els seus propis criteris. Jo m’inclino per interpretar-los poèticament, literàriament i, amb la mateixa estimació, atenent al meu sentit de l’humor i al meu sentit comú. Dono molta d’importància a la literatura evangèlica. Penso que, malgrat tots els malgrats possibles, hem tingut sort que els escrivissin els qui els escriviren, es diguessin com es diguessin. La ploma que sostenien Mateu, Marc, Lluc i Joan, en el seu aspecte literari, i deixant a banda el sentit històric, va aportar molt de valor a aquests textos sagrats. Aquesta és la singular circumstància que jo tingui tanta simpatia per ells com a lector. Estic segur que si els quatre evangelistes haguessin estat sant Andreu, sant Jaume, sant Pere i sant Macià, si més no l’estil hauria estat diferent i a mi no m’hauria complagut tant la seva lectura. En tot cas, no deixa de ser una hipòtesi.
Però, en el fons, i limitant-nos al contingut, sense la nostra llibertat de reflexió i d’interpretació personal, aquests escrits evangèlics, canònics o no, potser resultarien molt pobres. Així que l’estil els salva de ser abandonats en un racó anònim de la Història. Cada lectura, doncs, és particular. Hauríem de designar cada lectura, singular i única, amb allò que és: “L’evangeli segons jo mateix”. En el meu cas, doncs: “L’evangeli segons Joan Guasp”. Cada lectura és una reescriptura. Filant més prim, encara podríem dir qu, la nostra lectura, i cada interpretació que en fem, és diferent si l’hem feta a devuit anys de si l’hem feta a setanta-tres, que són els anys que ara tinc. Tot això sense deixar de banda les opinions i les valoracions que ens arriben per diferents conductes i, molt principalment, oralment i en l’àmbit familiar i fratern. He de dir, amb exultació, que des de molt jove, en aquest sentit, sempre he estat envoltat de gent que els ha llegit més literàriament que literalment: més creativament. En un cristià seria indigne que, a més de fer ús de la seva fe, no fes ús també de la seva raó i de la seva creativitat. Fins i tot de la seva imaginació.
A l’evangeli de Joan es diu que “Déu és amor”. No puc estar-hi més d’acord. No, perquè l’amor inclou la pau, la llibertat i l’humor. No caldria que existissin més textos sagrats, ni més escrits, ni més paraules. Però als homes ens agrada complicar-nos la vida, i no parem de dir i de fer ximpleries. Déu és l’amor, i l’amor viu entre nosaltres, tots el coneixem, tots el percebem i tots el practiquem. Tots estimem. Si l’amor és tan evident per tots nosaltres, resulta que també ho és Déu. Vist així, l’existència de Déu no s’hauria de posar en dubte. Això és el que fa Jesús en els evangelis, per absurd que ens sembli. Veient i llegint els evangelis de Mateu, de Marc, de Lluc i de Joan, m’adono que aquella prosa poètica, inspirada per un esperit literari digne dels més grans elogis, és l’origen del realisme màgic esdevingut a principis del segle XX en la narrativa universal. Quan jo mateix escric les meves obres teatrals, mal erigides en teatre de l’absurd, no puc fer res més que riure’m del que estic fent. Què són els meus diàlegs en comparació al “teatre de l’absurd” dels Evangelis? Una ingenuïtat. Una literatura del tot candorosa i pueril.
El pretès ateisme d’alguns pseudointel·lectuals contemporanis no és res més que una prova de les seves limitacions en matèria d’amor i d’humor. L’ateisme està sempre a la defensiva, li manca un cervell que creï joc i el distribueixi. Resulta evident, doncs, que els quatre evangelistes jugaren d’una forma creativa i totalment a l’ofensiva. O el que veren va ser el que diuen, o la seva imaginació era d’un material excepcional. Per testimonis contemporanis i per troballes posteriors, el Jesús històric està demostrat científicament que era un home de carn i ossos, que era un seductor, un home atractiu i d’altura considerable. Així que encara que els Evangelis fossin quatre capítols d’una mateixa història novel·lada, l’hauríem de catalogar com una narració literària basada en fets reals i amb un rerefons costumista universal. Llegir i meditar els evangelis, valorar-los de la manera més subjectiva possible, no fa altra cosa que enriquir l’esperit humà i alegrar la vida de tots els homes i de totes les dones. Ens indica el camí de la veritable llibertat i de l’autèntica felicitat.
L’escriptura dels Evangelis sí que és el vertader punt d’inflexió en la història de la Humanitat. Res no seria com és sense aquesta prodigiosa literatura evangèlica. Encara que, en el nostre escepticisme, i a pesar de la nostra fe rotunda, continuem reflexionant críticament sobre la seva autoria. Mateu, Marc, Lluc i Joan eren humans, fossin qui fossin i es diguessin com es diguessin. Vull dir que els evangelis són una obra de característiques profundament humanes, i que tot el que és humà és en gran mesura creat per la naturalesa humana.
Fent la meva aportació particular als Evangelis, i apel·lant a l’estil humorístic que jo veig a faltar en alguns passatges, he de dir que no és d’estranyar que Jesús, enclavat a la Creu i contemplant aquells homes que feien burla d’ell perquè s’estava morint malgrat tots els prodigis i miracles que havia fet, malgrat que hagués parlat amb la seva saviesa acostumada, digués finalment aquelles paraules tan encertades i poderoses sobre tot el que li estava passant: “Pare, perdoneu-los perquè no saben el que fan. No tenen sentit de l’humor”.
