OPINIÓ
Opinió 13/05/2017

Europeistes, com Zweig o Varoufakis

i
Antoni Trobat
3 min

Europa i la Mediterrània, la Mediterrània i Europa, són els dos àmbits on sempre m’he sentit còmode, de natural. L’europeisme, més enllà de la bandera barroera que els dos grans partits espanyols del règim del 78 n’han fet, i del problema original que representa el fet que fos bastit des d’un inici com una unió d’interessos econòmics i financers, no considero que sigui una idea, un concepte, que mereixi l’ostracisme al qual bona part de l’esquerra l’ha condemnat. Cal parlar clar. Dir-se, definir-se, europeista, en un moment en què la UE ha jugat un trist i galdós paper en la bancarrota, la desfeta absoluta, de l’estat grec i del teixit social i econòmic del sud europeu, no és senzill. Varoufakis, exministre hel·lè, recordava dies abans dels comicis a l’Hexàgon que Macron, aquesta rèplica Riveresca a la francesa capaç de recitar Molière, va ser dels pocs caps de les cancelleries del Vell Continent que va prestar ajut davant l’envestida de Merkel. Explica que va fer-li un whatsapp demolidor, un vespre de negociacions: “No vull que la meva generació sigui la responsable que Grècia resti fora d’Europa”. Sigui com sigui, fa anys que la UE és un monstre al servei del lobisme neoliberal i poc atent a la diversitat en tots els sentits –seria embafador ara parlar de les oficialitats lingüístiques pendents.

Però no tot ha estat desastrós. M’ho relatava l’amic David Forniés, director del portal Nationalia, tot just fa una setmana. Que la franja que amplia la Lotaríngia altomedieval, d’Holanda als Alps, frontera eterna entre els pols germànic i franc, faci 70 anys que és una bassa d’oli, no és menor. Que un continent eternament tensat hagi passat moltes dècades en pau i amb un intercanvi permanent de persones –sovint amb les mercaderies passant-los per sobre, d’acord, i amb el fenomen turístic i el que ha representat amb un interrogant, d’acord també!– generant benestar i obrint ments, no és obviable amb facilitat. Figues d’un paner diferent ha estat el fet que hagi estat inviable bastir una política diplomàtica i exterior conjunta. Les dones bosníaques vexades pels tèxtniks serbis ens ho recordaran sempre. I les milicianes kurdes, assíries o àrabs que lluiten per un Pròxim Orient democràtic i confederal contra el Daesh. I els refugiats assassinats, per abandó, enmig del mar. La UE, però, no és Europa. El lema que les esquerres sobiranistes –entre elles el mallorquinisme progressista– generaren a les primeres eleccions europees on concorregueren, “Per una Europa de les persones i els pobles, i contra l’Europa dels mercaders i els estats”, segueix vigent. Al meu parer.

No és casual que, per exemple en el terreny literari, figures com Stefan Zweig –de qui s’ha estrenat un ‘biopic’ summament interessant dirigit per Maria Schrader, que a Palma podeu veure al CineCiutat!– Robert Musil o Joseph Roth tornin a ser reconeguts, llegits i reeditats com feia dècades que no passava. Moltes dècades. Que uns intel·lectuals burgesos, liberals, cosmopolites i europeistes, més o manco nostàlgics del passat austrohongarès que veren esvair-se, puguin interessar a lectors que el 2017 estan entre els 20 i els 40 diu molt de l’època que vivim. Canvien coses. Muten coses. S’acosten, o podrien acostar-se, si no els aturam els peus, bèsties totalitàries. Per ventura la UE ha de desaparèixer per donar lloc a quelcom millor. Això segur. Per ventura algú explicarà en un “El Món d’ahir” de la generació facebookiana que va haver-hi una cosa que es deia Erasmus que va fer més per la concòrdia europea que 200 anys de diplomàcies de palau. Ho desconec. El que és segur és que, des de l’esquerra, Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera no poden renunciar a l’europeisme. A construir l’Europa meva. Que no és la dels buròcrates. És la dels partisans antifeixistes i antinazis dels anys quaranta i la de Petra Kelly –coimpulsora d’uns Verds alemanys que sabien que el capitalisme és un infern ingestionable– o els revoltats a la Lisboa del 74. La de l’humanisme sincer dels que des de diferents tradicions polítiques varen dir “Mai més” i la dels i les activistes que sembren, des de les platges de Tarifa o Sicília fins a Escandinàvia, llavors d’esperança en un temps que ens recorda, massa, la foscor.

stats