Europa i la memòria
Passat. Alemanya ha reconegut, per primera vegada, la seva “responsabilitat històrica i moral” en el genocidi dels pobles herero i nama durant la seva ocupació colonial del que ara és Namíbia. Divendres, el ministre d’Exteriors, Heiko Maas, anunciava una compensació de 1.100 milions d’euros i un viatge oficial del president alemany per demanar formalment perdó per l’assassinat de desenes de milers de persones en un dels capítols colonials més foscos del segle XX.
La mateixa setmana, Emmanuel Macron entonava un mea culpa a mitges pel genocidi de Ruanda admetent la “responsabilitat aclaparadora” de França en les matances de tutsis del 1994 a mans del règim hutu. Però Macron no va demanar perdó, com ja va fer Bèlgica -l’antiga potència colonial- fa 21 anys, ni va dir el nom del president francès que va executar aquest silenci còmplice, François Mitterrand.
Nostàlgia. “A Europa fins i tot una criatura es doblega sota el pes del passat, com si portés una motxilla massa carregada”, escrivia George Steiner. L’Europa de la memòria és l’Europa del dolor; la de l’assumpció del passat; la que necessita entendre i acceptar el món d’ahir per construir el present. És l’Europa vertebrada a través del territori, la cultura, la història i els moviments de població que, alhora, conviu amb la desmemòria voluntària d’una part important d’aquest continent. Són els qui s’aferren a la nostàlgia per reescriure el present. Els qui creuen que “la memòria històrica és una amenaça per a la pau” (com diu el llibre publicat pel grup dels Conservadors i Reformistes al Parlament Europeu, on hi ha Vox) i, en canvi, branden les arrels cristianes d’Europa com la gran línia definitòria del que és i ha de ser la UE.
“La història d’Europa no és només la història efectiva, sinó la manera com els europeus s’expliquen a ells mateixos qui són i qui volen ser”, assegura Daniel Gamper. Europa és la capacitat d’inventar-se, però també d’autoenganyar-se.
Present. La idea d’Europa està marcada per la seva relació amb l’altre : amb la resta d’un món que continua imaginant eurocèntric; i amb tots els altres que hi ha dins d’una UE que, encara que asseguri estar “unida en la diversitat”, malda per arribar a construir un sentiment d’identitat col·lectiva. Les societats europees sempre han estat fragmentades; fetes d’anades i vingudes.
Però el fracàs d’aquest mea culpa incomplet del passat és la incapacitat d’entendre el present. Disculpar-se ara pel que va passar fa dues dècades a Ruanda o fa més d’un segle a Namíbia però girar l’esquena a la responsabilitat de la UE en les morts al Mediterrani és una assumpció parcial de la responsabilitat històrica.
Quan els esforços europeus es destinen a fortificar fronteres i externalitzar la seva responsabilitat davant els conflictes i els moviments poblacionals d’avui, la UE exerceix un altre tipus de violència. Un altre sotmetiment. De la invasió a la contenció. És una altra manera d’esborrar els drets dels qui, des d’altres continents, truquen a la porta d’Europa. Boaventura de Sousa parla de “descolonitzar el saber” i “reinventar el poder”. Demanar perdó sense desaprendre la idea d’un món de línies divisòries, d’unes potències i uns models que es perpetuen, és un gest incomplet.
Carme Colomina és periodista.
