Et va agradar més el llibre? Quin?

Em recomanes, apressadament, la sèrie Els Bridgerton, de Netflix, perquè jo t’amago que n’he fet un tast i m’ha semblat la pelleringa més gran que ha parit mai un equip de guionistes. Ho fas d’aquella manera que es fa servir ara. És com l’antic “Com estàs?” que et preguntaven per poder explicar-te com estan ells. M’has preguntat què he vist i quan t’ho anava a fer saber, ràpidament, t’has llançat a la narració (“ep, sense espoilejar, eh?”) de la teva. Com quan anàvem al teatre d’abans, en remarques sobretot el vestuari, que és molt ric. Jo hi afegiria, en el devessall de virtuts de la sèrie, la jardineria. Hi surten uns brucs tan ben podats que semblen fets, sens dubte, per una brigada de Patrimonio Nacional.

I si gosés, et preguntaria: una pelleringa així, una història tan rosa, ¿la suportaries en paper? Si te la donessin en forma de novel·la, què en diries? Doncs en diries que és una pelleringa carca, passada de moda, amb un argument estantís, que faria que Sissí Emperatriz semblés d’art i assaig. Si Els Bridgerton te’ls donessin en format de novel·la no n’aguantaries ni vint planes i te’n queixaries, i potser diries que no aporta res a la història de l’art. Però és una sèrie. I les sèries les aguantes totes, expliquin el que expliquin.

Deixes l’argument, sigui quin sigui, per a les sèries. Amb els llibres d’argument no en vols gaire. Vols autoficció, vols autoajuda, vols superació, vols històries basades en fets reals. Ni pirates, ni princeses, ni nobles, ni soldats, ni casades insatisfetes, ni homes que es converteixen en escarabats, ni balenes supremacistes blanques. Això, als llibres, ja no.