L'estudi

Quan ja comencem a tenir una mica d’edat la nostra percepció del món comença a ser, com deia l’admirat Antoni Caus, una simple qüestió de repetició i diferència. Si tens canalla, els prolegòmens del retorn a l’estudi ressonen amb dues freqüències, i una d’elles està fermament connectada amb una bossa plena de records. De la primera llum de la tardor, dels llibres folrats amb aironfix, de la il·lusió del plumier amb els llàpissos nous, la goma Milan nata que rosegaríem el primer dia, de les llibretes per estrenar. Cada curs era una promesa, una incògnita. Eren dies essencialment feliços, perquè d’alguna manera escapàvem del tedi dels estius —quins estius més diferents dels d’ara, de patrulla en bicicleta, polos de taronja i poca cosa més—i ens acostàvem cada vegada més al món dels adults, que era misteriós i certament més excitant que el nostre.

Després vam comprovar que no n’hi havia per tant, fins que, al cap dels anys, les escenes es reprodueixen. Tot ha canviat però tot és igual, fins a cert punt: hi ha una base que és eterna i immutable, que ni els ipads ni la borratxera digital en què viuen submergits els nostres nens (i que tan malament sabem gestionar) aconsegueix esborrar del tot: la promesa dels llàpissos nous, la maquineta amb reserva, les tisores de punta rodona, les llibretes immaculades que, la setmana entrant, començaran a omplir-se de paraules i de xifres, de convivència i de coneixement, en una mostra evidentíssima de la generositat d’una societat que vol que els seus ciutadans siguin instruïts, crítics i feliços. A tots els que ho fan possible, el meu agraïment de pare.