OPINIÓ
Opinió 18/06/2016

És estrany gaudir del que no es tindrà

i
Ferran Aguiló
1 min

Confés que la televisió no és el meu fort, i els concursos basats en la humiliació del concursant, menys. Però és materialment impossible no saber-ne l’existència perquè esdevenen motiu de conversa o utilitària i recurrent peça per omplir diaris. D’un temps ençà, els concursos culinaris ocupen espais i gaudeixen de la popularitat que aconsegueix fer familiars els seus protagonistes; que això és l’èxit. A banda de la relació sadomasoquista que necessàriament s’estableix entre jurats i concursants, el que més em crida l’atenció és que aquesta dèria pels plats sofisticats, farcits de matèries poc freqüents i amb elaboracions complicades, suma popularitat quan més menjars cuinats i precuinats omplen la dieta habitual de la població. És a dir, per molts i diversos motius, tenim una població que fuig de la cuina, capaç de comprar, fins i tot, el cafè amb llet ja elaborat, però que dedica una part del seu esbarjo a seguir amb fruïció el meticulós i difícil procés de preparar plats que mai no faria. Aquesta moda sembla l’actualització de les sèries televisives de milionaris, davant les quals bocabadats espectadors gaudien del luxe aliè. Petroliers, vinaters o financers vivien en la pantalla una normalitat que no ho era, de normal (si recordam que aquest concepte es refereix al que és freqüent), però gaudien de la familiar complicitat dels espectadors que ni en somnis tindrien mai un jet privat ni un iot ni tan sols els deixarien entrar en els selectes espais reservats a la minoria. Sospit que l’èxit d’aquests programes rau a fer gaudir l’espectador dels fracassos dels grans o de les humiliacions dels concursants. Si fos vera, ens ho hauríem de fer mirar.

stats