Mira, és molt bo de trobar: en arribar a Mercadal, hem agafat el camí de Tramuntana en direcció al far de Cavalleria i, més o menys a mig camí, hem trencat a l’esquerra i ens hem encarat a una tanca de fusta que s’arrepenja en dues columnes emblanquinades, amb un rètol petit també de fusta i amb lletres blanques pintades a mà que diu: Montpalau. L’hem obert i enfilat amunt, passant per l’establia de les vaques, que campen lliurement i saluden, i hem continuat fins a dalt de tot de la costa (està tan amunt que gairebé fa l’alçada d’El Toro), per un caminoi que serpenteja un barranc per l’esquerra i a la dreta exhibeix les pastures que s’acaben amb un pinar on, mal m’està dir-ho, els bolets hi creixen a la berguedana. Un cop al cim, que ara a l’estiu presideix Júpiter, no ens ha rebut cap llum artificial, sinó el reflex d’unes casetes blanques (de les que donen repòs i aventures a les rondalles): la grossa és la dels amos i la del fons, la formatgeria.
Ara no hi ha ni senyors ni formatges: l’ocupen els membres de l’associació Far Cultural i els artistes que hi acullen en residència. Ah, un moment: i els dragons, sargantanes, grills, papallones de nit, aufranys, àguiles calçades, corbs, sebel·lins, milanes, eriçons i algun conill, entre molts d’altres. I una figuera, esbarzers de mores, el xiprer, els gessamins i també, quan no hi ha núvols, un eixam d’estrelles i fins i tot el polsim de la Via Làctia gairebé sencera.
Aquest cop, en aquesta comunitat, ens hi hem afegit un fotògraf, una pintora, un músic i una que escriu. A les nits, a la taulada de fora, s’hi beuen herbes de tots colors i s’hi comparteixen idees, itineraris, impressions, curolles diverses, preguntes, llibres, pa i formatge. De dia, tothom treballa, o bé en un dels estudis i tallers, o al porxo, o surten d’excursió per documentar-se. I ha estat per això que hem partit a peu en direcció a les cales del nord –perquè ens havien avisat que hi succeïa quelcom d’extraordinari.
No ens ha semblat de veure-hi res estrany, en arribar. Els turistes havien deixat els cotxes a l’aparcament, tal com s’indica, i es repartien per l’arena amb una certa simetria. Ens hem despullat amb intenció de capbussar-nos en la mar turquesa però, tot d’un plegat, sentim un crit esgarrifós. I després un altre, ara de dona. I un altre. Hem fitat a banda i banda de l’aigua, rastrejant un possible naufragi, però no era això. A l’extrem dret de la platja, ben bé per sota del penya-segat, un grapat de joves esgaripava i saltava com si hagués trepitjat l’infern. Ens hi hem apropat i, sorpresa!, allò que els feia bramar era el fang vermell que s’havien empastifat per tot el cos: tenien els braços i les cames, el pit, les espatlles, pràcticament tot el cos cobert d’unes butllofes gegants que es movien amunt i avall com si bullissin per dintre.
Esparverats, hem engegat a suplicar: “un metge!” entre els banyistes, sense resposta. Aleshores m’he fixat en un noi que s’estava dret col·locant pedres unes damunt les altres, sense cap ni peus però amb un gest xamànic, i he pensat que ja faria el fet i m’hi he anat atansant. Però quin ensurt, quan l’he assolit i l’he saludat... El noi estava petrificat, amb les conques dels ulls buides; de fet, eren els seus ulls verds el que culminava l’escultura que venerava! He caigut de cul a terra i he rodolat per una tartera fins anar a parar a un clot.
La pestilència era insuportable i, palpant el sòl, he notat diverses textures, però cap no era gaire agradable. M’he apartat una bossa de plàstic de la cara i he guaitat vejam què. L’espectacle de colors, formes i materials era digne de contemplació: botelles, taps, llaunes, aerosols i peces de totes formes i mides que devien haver estat part de ves a saber què. Més enllà, una muntanya de mocadors de paper arrugats i, pertot arreu, burilles de cigarret. He sentit una pressió damunt del pit, una espècie de pes enorme em dificultava la respiració i he obert la boca per alenar quan, tot d’una, he alullat un xicot que es passejava per allà amb un sac. “Ei! Ajuda’m!”, he suplicat. S’ha mig girat i, com una rata, ha mogut el nas d’ensumar i ha assentit ràpidament i moltes vegades però, en comptes de venir de dret cap on jo era i allargar-me un braç, ha començat a sembrar la porqueria que duia al sac. Quan l’ha tingut buit, s’ha encaminat vers jo però, just d’arribar a la boca d’aquella mena de safareig ple de fems, he sentit un ai! i he vist que l’arena l’engolia terra endins. Ha anat molt de pressa i, al final, s’ha sentit un rot i el sac ha tornat a aparèixer damunt la platja.
Reconec que estic en estat de xoc: em sembla que tant de patiment es podria haver evitat si algú hagués fet cas dels nous cartells! Sigui com sigui, si me’n surto i puc tornar de Menorca, us informaré de l’estat de les coses d’aquí a quinze dies. De moment, us desitjo bones vacances a la manera d’Orson Welles.
