Estàvem avisats

Els incendis forestals només tenen una part aprofitable: que ningú no pot fer veure que no els veu, ni encara menys negar-los, com passa amb el concepte del canvi climàtic.

Són tan espectaculars que les televisions els ensenyen en directe i les xarxes en van plenes. I encara més: els boscos incendiats desprenen tanta urgència que tenen la capacitat de canviar les agendes dels governs. De cop i volta, un conseller o un president ha de deixar el que estava fent perquè s’ha declarat un incendi. I fins i tot la solidaritat amb els territoris que cremen passa per sobre dels enfrontaments de la història i de la política i tothom se suma a l’objectiu d’apagar el foc, com està passant aquests dies amb l’exèrcit espanyol a Catalunya.

Doncs bé, ara hem d’aprofitar l’energia política que desprèn la lluita contra el foc. I l’hem d’aprofitar per fer el canvi de model de país que els bombers fa temps que ens avisen que hem de fer. El foc forestal ja no és un problema d’extinció, és un problema de territori, d’ordenació del territori. Catalunya té el doble de superfície forestal que fa 50 anys. Quina mena d’economia podem dissenyar perquè no se’ns cremi el país tan fàcilment?

Perquè, a més a més, ja no estem parlant d’un incendi al pic de l’estiu, sinó a finals de primavera amb temperatures que avui, en molts indrets de l’interior del país, passaran dels 40 i s’enfilaran als 45 graus. Unes quantes setmanes així d’extremes i qualsevol dia veurem algun fenomen semblant a l’apocalipsi. Tenim el diagnòstic i té forma d’aforisme fusterià: tota ordenació del paisatge que no facis tu te la farà un incendi. I quan l’apaguis, si és que pots, tot el paisatge que et quedarà per ordenar serà un desert.