OPINIÓ

L’estadi s’entusiasmà amb el joc de l’equip

Aquestes eleccions no sabem ben bé qui les ha guanyat. Potser la democràcia no va de guanyar res, però, sinó de saber qui ha perdut, de la mateixa manera que només es tracta de fer fora aquells que han començat a decebre’ns i no d’elegir els que compliran els programes electorals. El president Sánchez es va veure amb la impossibilitat d’aprovar els pressupostos, i davant la imatge patètica de les tres dretes manifestant-se amb airets feixistes a Madrid, va decidir agafar el guant. L’ordalia li ha sortit millor fins i tot del que ell esperava: més del doble d’escons que el PP, que és la segona força, i que no pot fer govern pactant amb ningú, davant de l’ascens d’un neofeixisme que ve a cobrar les factures que el conservadorisme clàssic espanyol li ha fet creure que podria embutxacar-se. Aquesta crisi de la dreta serà ferotge; estaran tant de temps atonyinant-se i lluitant entre ells que no tindran temps, potser, d’enfrontar-se políticament ni a l’esquerra ni als altres representants d’altres nacionalismes. Quan els intransigents esgoten les seves municions contra els rivals obvis, comencen a mossegar-se entre ells; al final no hi ha ningú que menyspreï més el PP que els decebuts d’aquest partit, que funden altres partits similars o els voten i acaben dinamitant l’invent que havia de salvar-los. Espanya sense una dreta forta és com un pollastre sense cap. Què hi farem. Tanmateix, és l’Espanya de sempre; per això s’ha fet córrer un mapa de les zones republicanes i les que donaren suport a Franco l’any 1936: és pràcticament igual que el que ens ha donat la democràcia aquest passat diumenge: zones blaves i zones roges, dins les quals hi ha Catalunya i Euskadi, al seu aire nacional. Hi ha dues Espanyes, que realment són mitja dotzena, encaixades dins el mapa per l’interès, la força i la fatalitat. El problema és saber qui estira el carro. Tot i això, hi ha constatacions inevitables.

L’independentisme català guanya, però ho fa des de la impossibilitat de fer res: ni tan sols un referèndum acordat. Un republicanisme de somnis i d’indults, que tanmateix no tenen per què produir-se mai, sobretot si poden ser la clau per tenir tothom dins el redol, congelat per la por. Si hi ha indults, voldrà dir que el camí unilateral és possible; si hi ha repressió, el missatge no deixa de ser obvi: es pot fer tota la política que es vulgui, però sempre dins el cercle de guix que marca la guàrdia civil. Tornem als temps de Zapatero: un optimisme progressista que anirà repartint somriures i subvencions mentre l’economia ho permeti, i que a les perifèries es concentrarà a estendre la mà per posar-hi almoines i a fer declaracions tan buides com l’ànsia que res no es mogui, perquè tot continuï ben engreixat. Espanya és un sistema, el Sistema 78, del quan fan que depengui absolutament tot. L’independentisme català va voler trencar aquest joguina ben engreixada, que s’ha posat més a la defensiva que mai, encara que s’hagi tret la disfressa de l’inquisidor i s’hagi posat la d’un líder moderat o d’esquerres de cantina d’universitat provinciana.

       

EDICIÓ PAPER 17/08/2019

Consultar aquesta edició en PDF