OPINIÓ

L'esquerra "de bon de veres" i les segones residències

Aquest estiu Antoni Riera i Antoni Trobat han obert un interessant debat en aquest diari que podríem resumir en la següent frase: "És políticament correcte que els votants, militants o simpatitzants de l'esquerra d'aquestes illes disposin de xalets o segones residències?". Jo hi afegiria: I, si es tenen, és lícit treure'n un benefici llogant-los quan no hi residim? Pot algú que es considera d'esquerres, de “l'esquerra de bon de veres", llogar el foravila heretat dels padrins, l'apartament de la Colònia de Sant Jordi del conco xorc, la casa que els pares conserven al poble, o fins i tot el pis a Palma que queda buit quan estiuejam a vora mar? Pot hom sucumbir a l'aburgesament des de la tinença d'una casa que no és primer habitatge? La resposta no és fàcil, sobretot si tenim en compte el nostre substrat cultural.

A Mallorca el debat sobre la gestió del patrimoni ve d'un temps en què no hi havia complexos per tenir segones residències. El 'boom' del turisme havia buidat demogràficament la Part Forana i permetia el creixement d'una classe mitjana on qui més qui manco volia prosperar i tenir un apartament per estiuejar durant les vacances, encara que això suposés mantenint-lo 11 mesos a l'any tancat. Com que en la cosmovisió mallorquina, vendre el patrimoni heretat equivalia poc més que a una deshonra, entre una cosa i l'altra no pocs acabaven acumulant un parell mallorquí d'habitatges atrotinats i sovint impossibles de rehabilitar. A foravila la situació era encara pitjor i s'abandonava el camp davant la impossibilitat de treure'n un mínim rendiment.

A principis dels anys noranta, el procés d'eurpeïtzació i l'entrada d'Espanya a Schenguen propicià la residencialització d'una part del nostre turisme. La compra de segones residències per ciutadans centreuropeus suposà l'inici de la venda massiva del patrimoni familiar a mans estrangers i començà un debat social sense precedents sobre quin era l'impacte d'aquest fenomen en la cultura, l'economia i el territori. Des del seu llibre 'Les Balears en venda', Joan Seguí ens alertava del perill d'una desinversió immobiliària dels illencs, i l'esquerra i l'ecologisme en cercaven alternatives.

Un dels projectes més innovadors de l'època fou Mallorca Verda, que, molt abans de la irrupció d'Airbnb, proposava la rehabilitació i comercialització de les segones residències per a ús turístic com a alternativa a la venda. Quelcom que permetia mantenir el patrimoni dels avantpassats, treure'n un benefici i alhora gaudir-ne més que fos temporalment. La manca dels mitjans tecnològics actuals feren que la iniciativa tingués escàs impacte i no pocs optaren per vendre, amb la qual cosa s'inicià el 'boom' del turisme residencial, un concepte aparentment contradictori en si mateix però que a la pràctica suposà un daltabaix només comparable al 'boom' dels anys 60.

L'economia es basà en l'impuls del turisme residencial, la construcció sense fre, el creixement demogràfic i, consegüentment, el consum de territori. No vull dir que fos un fenomen completament nou, però, ara bé, els ajuntaments es finançaven i prosperaven gràcies a les llicències d'obres i la dependència de la construcció esdevenia absoluta en una comunitat històricament mal finançada. S'iniciava així un model que generà enormes beneficis a curt termini però que basava el seu creixement en un efecte bolla de neu que esclatà el 2008 amb les conseqüències que tots coneixem.

No fou fins al 2012 en què, en plena crisi, el lloguer turístic tingué èxit gràcies a les plataformes digitals. Els primers tres anys, l'esquerra fou una defensora a ultrança del sector, tot entenent que aquest sector contribuïa a democratitzar els beneficis del turisme. A poc a poc, però, els atacs sistemàtics d'uns hotelers temorós de perdre quota de poder i d'una part de l'esquerra que només veia en el lloguer turístic un impacte en el preu de l'habitatge o la massificació dels espais han anat capgirant la visió tradicional del patrimoni. Ja no és un dret i obligació heretat dels avantpassats que permet un millor benestar per a la família, ara és tan sols un luxe d'uns pocs que posa en perill el benestar de la resta. Perquè si abans no tothom tenia segones residències, amb l'enorme creixement demogràfic dels darrers 20 anys la proporció dels qui només tenen un o cap habitatge ha augmentat notablement.

A hores d'ara hi ha 586. 709 habitatges a les Balears, 92. 542 dels quals són de lloguer, 85. 717 són habitatges que s'usen manco de sis mesos a l'any i 71. 255 estan buits molt sovint per ser inhabitables. En aquest context, era previsible que els qui s'autodefineixen com a anticapitalistes o "l'esquerra de bon de veres" es plantegin que no basta xerrar d'imposts o mesures socialdemòcrates per garantir l'accés a l'habitatge. Perquè encara que moltes famílies complementin la pensió dels padrins o paguin els estudis dels fills amb rendes del capital immobiliari, això no deixa de ser una disfunció d'un sistema caduc.

Des de "l'esquerra de bon de veres" no té lògica l'acumulació d'immobles i molt manco si aquests venen d'herències familiars. Tenir una caseta a foravila o un pis devora la mar és un luxe burgès per molt que el construís el padrí o hom mateix treballant de valent els caps de setmana dels darrers 10 anys. No hi ha romanticisme patrimonial que valgui. Una segona residència o un habitatge buit és un habitatge manco per a un altre resident. Seguint aquesta "lògica", si fins ara s'acusava de burgesos, rendistes i especuladors els qui lloguen un habitatge a turistes, també s'ha de condemnar a qui té múltiples propietats i pel motiu que sigui no les destina a un lloguer a preu popular.

En realitat hauríem d'anar alerta a fer segons quines regles de tres, perquè de la mateixa manera que passa amb el lloguer turístic, molt sovint l'habitatge és usat de manera temporal pels propietaris i, per tant, no es troba al mercat residencial de llarga durada. Per això i perquè hi ha moltes altres variables que afecten el preu de l'habitatge i la massificació, els límits de places (que hi han de ser) i les prohibicions del lloguer turístic no han tengut l'efecte esperat. Podem justificar-ho que manquen inspectors, que en manquen, però potser l'increment demogràfic, la inversió immobiliària i el fet que prop d'un terç dels habitatges es venguin a turistes residents té més importància de la que pensàvem.

El nul impacte en la millora de l'accés a l'habitatge de la prohibició del lloguer turístic a Palma ha fet que començàssim a ser-ne conscients. El turisme residencial no ha desaparegut mai, però no ha estat fins ara que han sorgit els primers crits d'alarma i propostes concretes per envestir els seus impactes. Des del GOB ja han demanat que qui no tengui cinc anys de residència no pugui comprar una casa a l'illa. Una mesura inviable mentre les Balears no disposin de la sobirania d'Espanya o aquesta decideixi sortir d'Europa. Per això, cal cercar les alternatives des del que sí podem fer ara. Deixar de demonitzar els propietaris i seduir-los perquè rehabilitin i treguin al mercat residencial els habitatges buits. Promoure l'habitatge social arreu de les barriades i evitar així la segregació urbana. Donar ajuts als més joves per a la rehabilitació. Incentivar la diversificació de l'economia des de la circularitat i el valor afegit. Sobretot, però, fixant-nos manco en l'estètica de si tenim o no costums aburgesats i plantejar-nos un model que no requereixi un creixement demogràfic i de territori exagerat com el que tenim en l'actualitat. Potser així tornarem a gaudir de les nostres segones residències sense remordiments, perquè cases buides n'hi ha i no poques.

EDICIÓ PAPER 09/11/2019

Consultar aquesta edició en PDF