Què esperàveu de Polònia?
Hi ha països dels quals no podem aprendre algunes de les millors qualitats perquè són destil·lacions privatives de la seva història, que no és la nostra. La manera com l’actual Itàlia ha viscut l’art en el decurs de la seva història ha fet un país en què l’art manté viu l’arsenal de les passions nacionals. És clar que aquest apassionament de vegades surt de mare i escandalitza les comunitats externes més pusil·lànimes. Per exemple, cada vegada que, els darrers decennis, s’ha mirat de posar al mercat de l’art un moviment, un grup, un artista, han sorgit els exegetes més altisonants i els més espavilats, que han sabut com situar dalt de tot del rànquing de les cotitzacions els artistes i/o els seus patrons. La majoria d’artistes que se suposava que havien conquerit la Història Universal de l’Art durant el boom dels nous expressionismes ara miren de fer-se un lloc en una història que no va més enllà de la seva comarca. Les coses passionals són fetes a posta perquè se n’aprofitin els més astuts, no necessàriament els més savis ni els més justos.
Però el bull de les passions es forma en la vida constantment revisada del gran patrimoni artístic dels italians. Així, sorgeixen grans figures de la crítica i de la recerca que assoleixen una notorietat i un respecte impensable en altres indrets, com ara Espanya. Fa dies, servidor pensava en Federico Zeri, de qui havia llegit fa temps un llibre monumental –per la intel·ligència i la visió penetrant que l’autor havia posat en l’estudi dels seus temes preferits. Detrás de la imagen és el títol del llibre –un botó de mostra: Zeri ens hi diu que les guerres, els incendis, les catàstrofes naturals, les humitats, l’abandó, etc. han perjudicat el patrimoni artístic italià no tant com la feina de restauradors mal coneixedors del seu ofici.
En realitat, però, he recordat Zeri per un llibret de memòries que ens va deixar, Confieso que me he equivocado, en el qual recordava una visita professional a Polònia. Les notes sobre aquest país en dibuixaven una imatge devastada. Enmig de tant de nacionalisme catoliquíssim fins a perdre l’alè, salvava algunes figures, Marie Curie, Chopin i Copèrnic. Dels dos primers en subratllava la pertinença a la cultura francesa.
Als que no entenguérem que Polònia ingressàs a la UE, ens queda el magre conhort de dir que nosaltres ja ho sabíem. L’europeisme polonès –l’hongarès també, i d’altres– és un corc insadollable que contamina els pilars europeus.
NB. Està a punt d’aparèixer Notes poloneses, de l’antropòleg Joan Bestard, un llibre travessat de principi a fi per l’intempestiu catolicisme polonès com a element primer del seu nacionalisme.
Guillem Frontera és escriptor
