Espectadors de desgràcies

Continguts mediàtics tan diferents com la cobertura dels fets de Ceuta, Crims o Rocío, contar la verdad para seguir viva -dos espais líders d’audiència en els dos canals més vistos a Catalunya- tenen una cosa en comú: ens fan espectadors de desgràcies. I com més ens limitem a ser-ho més s’afebleix la nostra empatia. No, no ho fico tot al mateix sac. La informació és essencial. I Crims -tenint un fons poc desitjable en un mitjà públic- està molt lluny, per la seva impecable factura, de la gasòfia repugnant de Rocío. Però hi ha un fil que uneix el xaronisme pornogràfic de Rocío, l’austera truculència de Crims i les terribles notícies de Ceuta. El caràcter pretesament documental, informatiu, dels dos primers condiciona la manera com mirem -ben arrepapats al sofà i tenint els poders del zàping- l’autèntica informació. La tenyeix d’entreteniment i ens reafirma com a espectadors, com a passius, davant realitats que no són cap espectacle i ens haurien de revoltar.

Què determina que les nostres emocions davant les desgràcies ens facin millors o pitjors com a persones? ¿El simple fet de convertir-les en entreteniment? No, el que fa que siguin emocions morboses, i no pas empàtiques, és que l’espectacle se’ns vengui com a no-ficció: que ens facin tenir la sensació que algú real ens exhibeix la seva intimitat i tot el patetisme que comporta per entretenir-nos una estona. Les desgràcies de la no-ficció -les de les persones reals- haurien de suscitar sempre, en una persona emocionalment sana, una empatia activa, una implicació. I el fet que com a espectadors ens limitem a contemplar-les, ens suscita inevitablement -perquè la passivitat estronca els bons sentiments- uns sentiments morbosos: el plaer de sentir que no ets tan desgraciat, tan dolent o tan miserable. De veure el mal allà, objectivat, i a tu ben lluny. El plaer de reconciliar-te amb la teva mediocritat.

Des d’Aristòtil sabem que això no passa amb la ficció. En la bona literatura, les desgràcies dels altres poden entretenir i ser una font de plaer alhora que ens enriqueixen emocionalment. La diferència entre alguns “monstres” de Crims i el protagonista de Crim i càstig, és que a Raskólnikov, encara que se’l pugui presentar com un sàdic que mata a destralades dues velles, se’l presenta com algú que podríem ser nosaltres. Raskólnikov no és el mal objectiu:és el mal que hi ha en nosaltres. Sentint compassió per ell sentim compassió per l’assassí que podríem arribar a ser, i el terror que això ens provoca ens purifica. Té, en termes aristotèlics, un efecte catàrtic. La ficció, quan és de qualitat, ens fa viure les desgràcies, ens obliga a protagonitzar-les, ens regala experiència que humanitza, ens nega la condició d’espectadors. Per tot això, la informació sobre les desgràcies, sobre la no-ficció potencialment morbosa o truculenta, no es pot conformar amb “empoderar les víctimes” deshumanitzant els seus presumptes botxins. Les desgràcies i el mal que les causa són tan humans que quan ens limitem a ser-ne espectadors -a ser públic d’una crema de bruixes- ens deshumanitzem.