Fer espectacle amb la tasca humanitària
Dilluns al migdia, al Telediario de La 1 anunciaven que havien localitzat al Marroc l’Abdou, el jove senegalès que fa una setmana va ser expulsat després d’arribar a la platja d’El Tarajal, a Ceuta, i que va ser ajudat per la Luna, la cooperant de la Creu Roja que el va intentar consolar amb una abraçada. La presentadora del Telediario presentava el reportatge. En el rètol de la pantalla definien l’Abdou com “el chico del abrazo”. Tenint en compte com fa una setmana les televisions van posar el focus en la Luna d’una manera excessivament personalista i repetint en bucle la imatge de l’abraçada, està bé que els mitjans expliquin la història dels autèntics protagonistes per donar un context social a una crisi migratòria que va més enllà d’una disputa concreta entre estats. En la crònica explicaven que l’Abdou tenia vint-i-set anys, que va sortir del Senegal en fa cinc i que en feia quatre que intentava creuar la frontera amb el seu germà perquè no podien continuar subsistint fent de paletes. Ensenyaven com l’Abdou malvivia en una habitació compartida amb dos companys, explicaven el periple esgotador que va patir la setmana passada i que encara no havia pogut localitzar el seu germà, per qui plorava a la platja.
Però la notícia tenia un component extra: provocar el retrobament entre l’Abdou i la Luna a través d’una videotrucada. Aclarien que la Luna no volia aparèixer en imatge i, per tant, pixelaven el seu rostre a la pantalla del telèfon. La periodista feia les presentacions oportunes i els posava cara a cara perquè parlessin. Tots dos es mostraven entre tímids i emocionats. La notícia tenia un aire carrincló i fins i tot lacrimogen. “Les hemos vuelto a poner en contacto a través de nuestro móvil pero ni pueden hablar de la emoción”, deia la reportera. Només sentíem les primeres paraules que s’intercanviaven però la notícia esdevenia ensucrada.
Hi ha una tendència a accentuar massa l’emotivitat de les informacions, a recrear-se en detalls, i això acaba per desdibuixar-ne l'essència. La manera com s’ha espectacularitzat l’abraçada, que era un gest humà lògic i espontani sense cap aspiració pública, ha acabat per distorsionar mediàticament les característiques de la tasca assistencial i humanitària. La notícia, a més, queia en l’error de recórrer al tòpic terrible del “todo por un sueño” –textual– que converteix el procés migratori en una il·lusió romàntica inabastable i irreal en comptes d’explicar-lo com un dret. Si bé és comprensible i necessari que davant els disbarats de l’extrema dreta es reivindiqui la humanitat i l’empatia, que és molt important, arrossegar la història cap al personalisme, el melodrama i la carrincloneria despolititza l’acció humanitària, la converteix en espectacle sentimentaloide i la fa superficial. Davant les crisis migratòries, no ens perdem en els detalls accessoris perquè aleshores ens oblidem de les causes, que és el més important.
Mònica Planas Callol és periodista i crítica de televisió
