EscriptorQuè deu significar, ser espanyol? Un catalanoparlant, que viu lluny de les dinàmiques de poder, que no s’identifica gaire amb els trets més vistosos de l’espanyolisme, que ni tan sols parla gaire, o gaire bé, el castellà, que no sent més predilecció per les coses que venen de Valladolid que les que venen de Roma o de Nova Jersey, que llegeix en diversos idiomes però que troba que l’estat en què s’emmarca la seva comunitat cultural no treballa per a ell sinó que, més aviat, el boicoteja, margina i ignora contínuament, no crec que arribi a saber què pot arribar a significar ser espanyol, a banda de tenir obligatòriament un DNI amb aquella bandereta i pagar impostos per mantenir una administració que, tot i la llunyania, ens governa i controla en ‘benefici’ nostre.
Ser espanyol és una cosa complicada. T’has de fer teva una monarquia de la qual no pots ni dubtar, ni voler saber res dels seus tripijocs corruptes o de la manera en què va ser reinstaurada per una dictadura responsable de la mort de milers de dissidents. Ser espanyol és saber que hi va haver una guerra, i que els que la van perdre també van haver de privar-se de l’oportunitat de fer-se seu un estat que, anys després, tampoc no ha anat a treure’ls de les cunetes.
Has de sentir que hi ha unes institucions que et representen, però dins les quals no pots parlar amb la llengua en què parles a ta mare. I t’has de fer teu un llegat cultural, que contínuament et reitera el dolor, la vergonya i la brutalitat d’aquest país des de fa segles: des de Goya a Cela, passant per Baroja i fins arribar a Marías. Ser espanyol o bé consisteix en l’assumpció acrítica d’un llegat i una cultura –toros, paella, sangria, castellà a rompre–, o bé no se sap en què consisteix, més que a fer escuma per les comissures de la boca davant d’algú que no acaba de veure clar aquest panorama de vermell i d’or.
És una manifestació d’oposicions, un posat que es manifesta ‘a la contra de’ les llengües que no són l’espanyola, les cultures que no acaben de ser la castellana, tot allò que no encaixa en aquella moralitat de braser i caserna de la guàrdia civil que encara promouen els telenotícies –i les telenovel·les– de la televisió pública madrilenya. Ser espanyol, de moment, o bé és una arrogància acrítica, participar d’una forma de nacionalista idèntic –idèntic!– al que va promoure la dictadura, o és la manera en què uns individus pretenen desmarcar-se d’uns altres, que pertanyen a una altra tribu, que té una altra llengua i una cultura cívica totalment diferent.
No s’ha sabut, durant quaranta anys de democràcia almenys formal, crear un nacionalisme que satisfaci les exigències de tots. Ser espanyol sobretot significa ser anticatalà i contrari al pluralisme, una forma d’orgull basat en la negació fatxenda de qui és minoria dins d’un marc desgraciadament més gran i guardat per les forces d’un ordre polític que castiga. Ser espanyol, sobretot, és una incomoditat i un recel, una manera d’abusar i de minvar, de fomentar la guerra cultural o política per veure si finalment s’aclareix què som.
