A Espanya no tenen governera
Per una vegada, i sense que servesqui de precedent, aquest escrit periòdic començarà parlant de Madrid. El galliner capitalí espanyol ha anat revoltós aquests dies. Isabel Díaz Ayuso, aquesta senyora que regeix des de Madrid la “unidad de destino en lo universal”, en una lluita contra el comunisme i per la llibertat més pròxima al hooliganisme que a les formes que la seva aparença ens hauria de fer presumir, aquesta senyora, dèiem, ha convocat eleccions perquè es veia venir l’arruixada dels seus socis de Ciutadans. Els seguidors d’Arrimadas han vist com es xapava primer el seu partit que no l’Espanya dels seus amors, que continua, de moment, intacta. El cas és que aquesta filla de policia espanyol ara esdevinguda capitana d’un vaixell que fa aigua de pertot no ha acabat d’endevinar l’estratègia i en comptes d’esmolar, ha fet osques.
Però deixem la palla a un costat i anem al gra. La decisió d’Ayuso sorprèn, almanco a aquest humil servidor de tots vosaltres, pel poc temps que feia que era al poder i per les poques ganes de consensuar accions de govern. En definitiva, ve de nou perquè sembla que els polítics d’avui tenen poca governera, com si cercar suports els fes vessa, com si enyorassin unes majories absolutes que ells, a més, no han tengut mai. La cosa, a més, no afecta només la banda dreta de la política espanyola, sinó que aquesta fuita endavant de la presidenta madrilenya Ayuso ha desencadenat també la passa sorpresívola del vicepresident Iglesias, que després d’haver segellat el seu amor valent per Pedro (Sánchez) fa només una mica més d’un any, ara decideix també apartar-se de les tasques de govern per “fer front a la dreta” a Madrid. L’amor propi d’Iglesias és incommensurable. Hom ha de creure molt en si mateix per autoproposar-se com a candidat per frenar l’avanç de l’extrema dreta i el feixisme, justament ara que les enquestes donen la suficiència al pacte entre PP i Vox a Madrid, que podrien arribar-hi a governar sense haver de menester crosses d’altra casta.
Per paga, a més, Iglesias proposa al seu enemic íntim Iñigo Errejón de concórrer plegats, però l’amo de Más Madrid li dona carabasses. Ben curiosa, també aquesta formació que enarbora la bandera del feminisme però que és liderada pels egos tan feministes com testosterònics d’Iglesias, Monedero, Echenique, Garzón, Errejón i companyia.
L’altre exemple de poca governera el va donar també el mateix Iglesias amb la col·laboració indispensable del seu estimat Pedro (Sánchez) quan comportaren, i provocaren, una segona convocatòria d’eleccions a Espanya perquè no saberen fer en tres mesos el que després arreglaren en menys d’una setmana.
No tot és culpa dels polítics actuals, és clar. La política espanyola s’havia avesat a funcionar a partir de majories absolutes, o quasi absolutes, on el parlamentarisme no deixava de ser una mera posada en escena i on consensuar amb l’oposició era més una postura de cara a la galeria que no una voluntat vertadera d’entendre’s amb qui pensa diferent de tu. Ara les majories absolutes han desaparegut i els governants espanyols han d’assimilar i aprendre la cultura del consens, que no havien hagut de practicar mai fins ara.
Però tot això ens hauria de ser una mica igual. El mal el passen ells. El problema el tenen ells. És possible, però mentrestant ja fa dues eleccions consecutives que al Principat de Catalunya es convoquen comicis després d’ingerències escandaloses de la política i de la justícia espanyola en les nostres coses. No podem oblidar de cap de les maneres que les eleccions que va guanyar Inés Arrimadas a Catalunya foren convocades després de l’aplicació de l’article 155 i la intervenció directa i sense complexos de l’autonomia i les institucions catalanes. Després arribaren les segones, ara guanyades pel socialista Illa, amb tot l’aparell de l’estat remant a favor i després de la inhabilitació, increïble, del president Torra. Humiliacions d’aquesta fondària no són admissibles, com no és admissible que aquesta por de governar i consensuar que sembla que s’ha instal·lat a la política espanyola ens sigui emmirallada a ca nostra.
Ni Ayuso ni Iglesias han demostrat amb les seves decisions que fossin conscients de la situació d’emergència que vivim ara mateix i han donat prioritat a les seves ambicions personals o partidistes abans que a les prioritats i urgències que viuen els habitants de la presumpta Sepharad espriuana. Nosaltres, mentrestant, facem camí. Ja tenim una presidenta del Parlament independentista, i ara caldrà veure si podrem tenir-hi també, novament, un president de la Generalitat. Caldran mà esquerra i seny, però també una determinació sense fissures cap al necessari horitzó de la llibertat, la dels presos polítics i exiliats, i la del país complet.
Antoni Riera Vives és periodista
