Espanya: investidura impossible, partits més febles i dividits
El lideratge de Pedro Sánchez trontolla, amb els barons cada cop més nerviosos davant la pretensió del secretari general de tornar a presentar-se a la investidura. Podem, amb la tensió Iglesias-Errejón, no passa pel seu millor moment: s’aguditzen les diferències estratègiques sobre com encarar una nova negociació amb els socialistes. Ciutadans està en hores baixes, després d’haver fet de comparsa en els dos intents fracassats d’investidura, un amb el PSOE i l’altre amb el PP, i de veure com, sobre el paper demoscòpic, les seves expectatives electorals es van reduint. I a les files populars a alguns se’ls comença a acabar la paciència amb un Rajoy que no se’n surt, mentre veuen com els escàndols de corrupció segueixen marcant l’agenda: no les tenen totes amb unes terceres eleccions que ja gairebé tothom dóna per fetes. La política espanyola ha entrat, doncs, en una dimensió desconeguda, en el bucle perillós i imprevisible de la incapacitat per al pacte. ¿I si una tercera convocatòria a les urnes tampoc tingués un resultat fàcil de gestionar? La fi del bipartidisme està sent de digestió complicada.
Ara mateix, enmig d’aquest bloqueig fenomenal i multipolar, sembla que tothom a Madrid s’agafi a les eleccions basques d’aquest diumenge com a possible taula de salvació. Una majoria insuficient obligaria el PNB a buscar socis i, comptant amb els seus escons al Congrés, podria ser factible una investidura que evités la tercera ronda. Tampoc seria una solució segura, però l’esperança és l’últim que es perd. Sánchez, com a mínim, no l’ha perduda i, contra vent i marea -sobretot contra els seus, en un pols cada cop més dur, explícit i públic-, torna a plantejar la possibilitat de ser candidat a la investidura per “fer fora Rajoy”.
Diumenge a la nit es coneixerà el desenllaç dels comicis bascos (i gallecs). Serà un punt d’inflexió en aquesta partida inacabable que té des de fa mesos el govern d’Espanya en una delicada situació de provisionalitat i inestabilitat. Com més temps passa, pitjor per a la imatge exterior de l’Estat, pitjor per al funcionament del país, pitjor per a l’economia productiva, pitjor per al compliment del dèficit que exigeix Brussel·les i especialment pitjor per a la confiança dels ciutadans en la política i els partits que la protagonitzen.
