06/05/2022

Esp(i)anya

2 min

Que l’estat espanyol s’hagi vist amb la necessitat d’espiar els seus suposats rivals polítics torna a demostrar fins a quin punt tot ell es basa en una enorme falsedat. Quan es va saber que l’espionatge havia tingut lloc, la ministra Robles va demanar què havia de fer l’Estat per aturar els seus rivals; pretenia, així, justificar una violació esgarrifosa dels drets fonamentals. Fins i tot a una ministra progressista li surt el nervi autoritari quan del que es tracta és de salvaguardar la unitat territorial de l’estat espanyol, com si el que pot fer un estat davant dels seus opositors o directament contra els seus enemics (que no tenien altre objectiu que muntar un referèndum, que no va ser vinculant ni políticament efectiu) no fos més que saltar-se les regles del joc democràtic, violant drets fonamentals. 

Se suposa que la Constitució és sagrada, menys quan es tracta de la unitat d’Espanya; llavors, tot s’hi val: no hi ha democràcia, ni drets civils; es tracta de guanyar i anorrear el rival polític costi el que costi, com ja es va veure durant el judici —o pantomima— contra els sobiranistes. El “Todo por la patria” de la Guàrdia Civil no és només retòrica de pòrtic casernari; pur franquisme, o la constatació de fins a quin punt la Constitució és només una façana rere la qual amagar la violència institucional castellanista. 

El seu nacionalisme espanyol és més accentuat que cap altra convicció; ja ho sabíem. Però que els pogués arrossegar tan baix en el pou de la ignomínia no deixa de ser corprenedor. Perquè ara que s’està afirmant que també haurien estat espiats els polítics espanyols en el govern, des del president fins a la ministra, cosa que demostra fins a quin punt està en joc la seguretat “nacional”, i que tot allò que no era gaire important, i es negava quan la víctima era un rival polític, comença a ser d’una gran rellevància quan l’espiat és el cap del govern, a qui se li poden haver captat converses amb altres líders europeus. 

També ens podem demanar qui hi ha darrere aquestes escoltes i robatoris d’informació: si una força estrangera —Marroc?, Rússia?— o bé una part dels serveis secrets espanyols, un deep state directament franquista, molest perquè s’estaven negociant els indults amb els polítics independentistes. El cor franquista de l’estat espanyol no ha deixat mai de bategar. Però que estaria disposat a espiar el mateix president del govern és inèdit, un líder que, de ben segur, es veurà impotent —o indulgent— a l’hora de provar d’arribar fins al fons de l’assumpte. La crisi d’autoritat és espantosa; i ja han declinat d’investigar.  

Espanya continua en mans d’una elit franquista i corrupta a l’ombra; això no és més que una mena de cop d’estat subtil, que encara lesiona més la imatge de l’estat espanyol a la UE. Una UE que també corre perill amb un soci així, que es deixa espiar durant un conflicte com el d’Ucraïna… Haurien de ser les institucions europees les que empenyessin per un canvi de fons a l’estat espanyol: una reforma política seriosa, que anés fins al fons de les institucions, i que reordenés, com a mínim, el territori en clau confederal.   

Melcior Comes és escriptor

stats