Escriptores
He llegit dos llibres que tenen molt en comú. Es tracta d'Als marges, d’Elena Ferrante (La Campana) i El peligro de estar cuerda, de Rosa Montero (Seix Barral). En tots dos casos, les autores reflexionen sobre la seva professió, les raons que les van portar a escriure, les dificultats que les fan ensopegar quan escriuen, les característiques dels creadors.
Rosa Montero creu que els escriptors són persones que "van pel món a la recerca de les petites bombolles de vida extraordinària". De manera que –i cita Pessoa– l’existència de la literatura és la prova evident que amb la vida no n’hi ha prou. Els narradors també solen estar més obsessionats que la mitjana pel pas del temps i per la mort.
És curiós com totes dues veuen la vocació literària com una font de plaer i de sofriment alhora. "Visc en part en la meva realitat quotidiana i en part en aquesta altra dimensió imaginària, en les altres vides, totes tan diferents de la meva i, per tant, tan temptadores. Escriure és jugar amb una joguina enorme", diu Montero. La veritat és que poques vegades havia llegit una descripció del fet d’escriure que s’ajustés més a la meva manera de veure-ho: amb un gran component lúdic.
Ferrante també parla de la felicitat que li proporciona l’escriptura, però reconeix: "Amb el temps, tot es va complicar. Vaig començar a fer-me la guerra a mi mateixa: per què això, per què no allò altre. Al cap de pocs anys tenia la sensació que ja no sabia escriure. Ni una sola de les meves pàgines estava a l'altura dels llibres que m’agradaven..." Rosa Montero cita la poeta Sylvia Plath per anar en la mateixa direcció i parla de "l’absoluta falta de criteri per jutjar el que escric: no sé si és una porqueria o una genialitat".
Aquesta és una de les coses que em fa vergonya reconèixer en públic, més que res perquè em penso que no em creuran. I, tanmateix, en el procés de creació sempre hi ha un moment que tens aquest dubte immens.
També he celebrat la confessió de Rosa Montero (pensava que només em passava a mi!): "Arribats a cert punt de la redacció d’una novel·la, comencen a succeir una sèrie de fets fortuïts però limítrofs amb el llibre, íntimament relacionats amb la història, com si de sobte l’escriptor visqués en una mena d’embut on tot o quasi tot allò que li passa a la vida real acaba tenint ressonàncies amb l’obra que està creant". Seria com quan et trenqués un braç i només veus gent enguixada, o quan estàs embarassada i veus panxes a tot arreu. Si la novel·la que estàs escrivint passa en una època i un lloc determinats, arriba un moment que tot el que cau a les teves mans o el que t’expliquen parla d’aquesta època o d’aquest lloc.
Rosa Montero té por de tornar-se boja ("sempre he sabut que alguna cosa no funcionava bé dins del meu cap"), i Ferrante té por de no ser prou valenta ("espero que el meu cervell es distregui, falli, i els meus altres jo, fora dels marges, es consolidin, m’agafin de la mà i amb l’escriptura comencin a arrossegar-me i portar-me allà on em fa por anar, allà on fa mal anar").
En qualsevol cas, totes dues escriptores deixen clar que escriure novel·les és una activitat que et xucla l’energia i la concentració. “Escriure una novel·la és un llarg viatge –diu Montero–. Durant tot aquest temps vius desdoblada; d'una banda, hi ha la teva vida quotidiana, la cronologia que comparteixes amb els altres i, de l'altra, hi ha la història de la novel·la. [...] a mesura que avança la història, la vida imaginària va adquirint cada cop més rellevància, fins al punt que, de vegades, arribes a sentir que l'existència és més real a l'altra banda i que només tornes a aquest món per raons purament pràctiques, com menjar o dormir”. Està clar que conviure amb un escriptor requereix molta generositat i molta paciència. A qui correspongui, gràcies.
