L’escarni del Liceu
La farsa d’aquest dilluns al Liceu és una nova provocació de l’Estat destinada a recordar als catalans qui mana i pot utilitzar el seu poder de manera arbitrària i condescendent, i qui s’ha d’agenollar davant de l’inquisidor de torn i mostrar-se penedit. Citar l’Ara mateix de Miquel Martí i Pol n’és la prova definitiva. La mascarada del Liceu va ser un veritable “acte de fe”, allò que coneixíem amb l’expressió castellana auto de fe. És a dir, una fastuosa cerimònia multitudinària organitzada per la Inquisició per fer públiques les sentències –que sovint acabaven amb l’execució pública dels condemnats–, acompanyades d’un sermó on es recordava quina era la vertadera fe col·lectiva, quins eren els riscos d’apartar-se’n i on es forçava els reus a abjurar dels seus pecats i mostrar penediment.
Podria ser que l’acte s’hagués pensat expressament per humiliar i escarnir els presos polítics a casa seva, i llavors s’entendria la solemnitat disfressada de magnanimitat perdonavides. Però no es pot descartar que Pedro Sánchez i els seus s’haguessin arribat a convèncer que podien fer passar la bufonada per un gest de concòrdia, recorrent a aquest estil d’homilia capellanesca en què tan excel·leix el president espanyol. Si fos aquest segon cas, encara quedaria més clar que segueixen sense entendre res de res del que és Catalunya i de quina ha estat la seva història de resistència. I, sobretot, que no s’adonen de què ha passat des que amb la seva arrogància habitual –liderada per l’ínclit Alfonso Guerra– van fer fracassar la reforma d’Estatut que havia proposat el Parlament de Catalunya el 2005. O són cínics, o són cecs... o probablement totes dues coses per tal que la ceguesa els faci més passador el cinisme.
Que l’acte del Liceu era un escarni ho mostra el fet que qui va donar suport a la intervenció d’un Parlament democràticament constituït, qui va aplaudir l’empresonament del seu govern i qui segueix avalant la persecució judicial i política de milers de catalans, és a dir, qui n’ha estat i n’és corresponsable, ara diu que ve a perdonar els vençuts. Dir que cal respectar un pacte constitucional que el mateix TC va trencar, és indecent. Reduir el conflicte que hem viscut a un juguete que ara hauríem de deixar estar, és un insult. Aquest dilluns Sánchez oferia un “edicte de gràcia”, com feia la Inquisició, per tal que els heretges confessessin, amb la col·laboració de les autoritats locals i, passat el període de gràcia –com també era habitual–, confiscar-los les propietats.
Per més vergonya, allò que ha presentat Pedro Sánchez són uns indults parcials i reversibles. Parlen de perdó, però es tracta d’un perdó condicionat, un perdó a mitges, un perdó amb penitència. És a dir, són uns indults que volen reafirmar l’encert de la sentència i, de passada, adverteixen que si no fan bondat se’ls retirarà el perdó i tornaran a entrar a presó. És a dir, més enllà de l’alliberament dels murs de la presó, que cal celebrar, se’ls posa un dogal al coll esperant que amb una poruga exemplaritat contribueixin a ofegar tota esperança d’alliberament nacional.
L’acte del Liceu no és de cap manera una mostra de la feblesa de l’Estat. Tot al contrari, és un A por ellos institucional, una nova mostra d’altivesa insensible on la pastanaga substitueix, temporalment, el bastó. La jugada és tan matussera que ningú no podrà dir que no l’ha vista, per molt que tinguem una petita part del país disposada a aplaudir-la llagoterament. Que el pecador es disfressi de confessor que perdona, que el delinqüent es disfressi de víctima generosa, no és la millor manera de fer creure que arriba un nou temps de concòrdia i retrobament.
Mai no he estat favorable al “com pitjor, millor” propi dels temps del PP. Però em temo que la pell de xai del PSOE d’ahir anuncia un “com millor, pitjor” per als drets nacionals dels catalans. El temps ho dirà.
Salvador Cardús és sociòleg
