OPINIÓ

A escampar sofre

Dones un petit consell. Presenta’t. L’autor, totalment desconegut, passarà de l’anonimat a pegar potada i entrar per la porta d’un gran premi. Altres persones també l’aconsellen igual. Guanya. El jurat és de prestigi, no hi ha hagut pas cap mangarrufa. Un intel·lectual inqüestionable, un exconseller de Cultura de conegut prestigi era al jurat i no coneixia ni sabia res del premiat. És la tormenta perfecta després d’anys de solana i sequera, després de lustres de terra cremada i rostolls socarrats. Més tard, a l’hora de triar, les clàusules ofereixen obligacions, el parany està servit. No posaré l'import que s’obliga regalar a l’editor, tanmateix els polítics no han confegit les bases perquè algú s'autoobsequiï amb un suculent dècim de loteria. Plouen calerons i, per anar abreujant, només explicaré que entre tot el brogit armat al voltant d'una obra potent, una primera obreta que ha fet solc davant altres obres ben bones, es comença a liar la pipa dels grans caps que mai la fumen per la pau. Comença el ‘tour’ i enmig d'aquest venen les exigències dels mediocres, d’aquells que han escampat durant anys la metàstasi al món cultural, d’aquells que encara exigeixen i han mamat als braguers del pujolisme però encara hi són, i encara gosen fer declaracions contra la classe política quan són els seus tumors, són els seus càncers arrecerats rere qualsevol teixit cultural que han anat dominant des d'una estudiada clandestinitat massa ben remunerada amb els nostres doblers, els públics.

Vivim temps de calúmnies gratuïtes des del més covard dels anonimats, sabedors que no els cal la lluita, els pirates mai no han seguit una jornada laboral. Arriba el ‘tour’ i les pressions i les amenaces són com la pólvora mullada davant aquells que portam anys, molts anys, remant en aquest sector, potser massa anys. Servidor no és ningú, molt poca cosa. L’any 1990 servidor va entrar al sector i avui l'únic mèrit és continuar treballant sense acotar el cap davant ningú, només vinclant l’esquena davant el treball, escolant els millors anys de les nostres vides. Seguesquin calumniant, que és de franc. Barra lliure.

Barcelona no és capaç de fer una sola presentació que agomboli un autor català de les Illes, de protegir el País i la seva gent. No han hagut de lluitar, massa anys de subvencions cancerígenes i cap esforç. No han hagut de lluitar i treure la barqueta cada matí com nosaltres i ara ja no són capaços ni d’omplir d’amics un conegut espai. La deixadesa més institucionalitzada en els seus comissaris i sicaris. Manco xuleria, manco arrogància. Som molt petits, treim el botet cada matí i cada final de jornada tornam al mollet amb alguns guanys per seguir, ni que sigui només el guany d’oferir conhort i èxit a les autores i autors que acollim. El nostre espai vessa gent al carrer, no hi cabem, som petitíssims i mai ningú no ens ha regalat res. Vostès des de la bravegera i les sinistres maneres van xuclant. L’ajuda pública fa que al malalt la lluita li sigui eixorca. Nosaltres lluitam cada dia des de fa molt de temps i per molt poc a canvi. Observo com les naus dels vaixells de bandera negra, i calavera, fondegen als nostres molls més petits. El moll de la nostra gran capital és buit. Ja ni s’atreveixen amb les presentacions, com a molt, fins i tot els consagrats, una roda de premsa convidant els professionals. Barcelona bruta i desolada, creguda i provinciana: qui t'ha vist i qui te veu. El teu centralisme és corcat d’aquests paràsits que han buidat al bessó i ara travessen la mar. Símils i eufemismes. Evitem les xifres, simplement pel respecte als contribuents i a nosaltres mateixos, el mínim que ens queda avui, més la vergonya aliena.

 

EDICIÓ PAPER 16/11/2019

Consultar aquesta edició en PDF