De Josep Espar i Ticó (Barcelona, 1927-2022) a l’Avui (13-VII-1976). Ardit activista cultural, Josep Espar, mort aquest estiu, va ser un artífex dels Fets del Palau de la Música el 1960 (el públic va entonar el prohibit Cant de la Senyera ). Va esperonar iniciatives com els discos Edigsa (plataforma de la Nova Cançó), el diari Avui, la revista Cavall Fort o el Congrés de Cultura Catalana.
Coincidint normalment amb les hores baixes, un dels exercicis practicat pels catalans ha estat l’especulació, més aviat inútil, del que hauria passat o hauria deixat de passar si determinats fets històrics haguessin succeït d’una manera distinta a com succeïren. Parodiant irònicament aquest singular esport, Fages de Climent havia arribat a demostrar que si Pere I no hagués perdut la Batalla de Muret, a hores d’ara l’Empordà seria el centre d’un gran Estat a banda i banda dels Pirineus, i Vilasacra, la petita vila empordanesa, seria la capital del món. [...] La nostra història està empedrada de moments clau que porten a aquesta mena d’especulacions [...]. En altres moments, quan el nostre estat d’ànim és més lúcid i serè, en comptes de mirar-nos les coses des d’un punt de vista nostàlgic i més aviat inútil, les mirem d’una manera més positiva. En efecte, si després de tot el que ha passat, si després d’haver intentat per tots els mitjans la nostra despersonalització, encara som, encara existim, si reprenem consciència des dels quatre punts cardinals de la nostra geografia, si es desperta la joventut amb el signe de la personalitat pròpia, si tots els pobles de parla catalana estem retrobant la unitat esmorteïda durant tant de temps, vol dir que el cos de la nostra nacionalitat és quelcom de ferreny. Vol dir que tenim algunes virtuts estimables, que som un poble dur, ric en diversitats, resistent, amb capacitat de futur. No es pot pas negar que sigui natural i segurament lícit de caure en aquelles especulacions del passat, que d’altra banda s’han d’aprofitar com una lliçó de present i de futur. I també s’ha de reconèixer que la contemplació de la nostra resistència com a poble –la consciència que som difícilment reduïbles– és una font d’energia, de fermesa i de moral. […] Ara tots els catalans tenim la gran oportunitat de palpar el nostre cos col·lectiu, d’examinar la nostra realitat a tots els nivells, i d’assumir-la. Aquesta oportunitat és el Congrés de Cultura Catalana. [...] Se’ns presenta l’oportunitat de revisar i d’acceptar el que som, on som i on volem anar. [...] De buscar un consens a les afirmacions dels nostres països. D’unificar criteris i accions per la recuperació de l’oficialitat de la llengua. D’establir una veritable ofensiva de cara a la superació de les dues catalanitats, la d’origen i la de residència. [...] Si basem la recuperació catalana en un concepte solidari de poble, la batalla està guanyada. Juguem a fons el Congrés. Cal esbandir d’una vegada les reserves, els “si no fos” [...] Si som capaços de desencadenar un bloc compacte de voluntats que des de Fraga a Maó i de Salses fins a Guardamar accepta assumir el que som per a transformar-les en el que volem ser, segur que orientarem el nostre futur a la mida de les nostres necessitats. I esbandirem nous motius de lamentació, nous “si no fos” de la nostra paradoxal i ambivalent història, que ara, precisament ara, ens està tocant d’escriure a nosaltres.
