1. Credibilitat. Quan el president Sánchez o el candidat Illa diuen que “a Catalunya tots hem comès errors”, podem tenir el prejudici favorable de veure-hi bona intenció, però si ha de ser un argument per atorgar credibilitat a les seves intencions haurien de ser capaços d’explicar-se sobre aquests errors. I no són difícils d’assenyalar. Uns seran més subjectius: no haver anticipat el procés sobiranista, haver negat l’evidència creient que l’independentisme s’autodestruiria com anuncien des da fa 10 anys portaveus i afins, o no haver tingut el coratge de jugar la carta del referèndum, que, fet a temps, molt probablement hauria estat favorable als seus interessos, però que en la cultura de la cort estava en l’àmbit d’allò impensable. Altres seran més objectius: haver acompanyat Rajoy en el procés de judicialització del conflicte donant per bons els arguments sobre els quals es va construir i validant totes les actuacions repressives, malgrat els efectes que ha tingut de deteriorament de la democràcia espanyola, amb el poder judicial enfilat a cavall de l’executiu i del legislatiu. Ni tan sols han tingut la sensibilitat de considerar excessiva l’actuació policial de l’1 d’Octubre.
Si el que Sánchez i Illa volen dir és que, a diferència de la dreta, que només pensa en termes de victòria i derrota, estan disposats a retornar el conflicte a la via política d'on no havia d’haver sortit mai, és difícil recuperar la confiança sense un mínim de reconeixement del que no havia d’haver passat.
Els dos dirigents socialistes tenen a més una posició –el govern espanyol i la majoria parlamentària- que, si bé els impedeix, per raó d’Estat, fer examen dels errors comesos, els dona la possibilitat de passar dels discursos als fets i activar les mesures que poden facilitar l’entrada en un nou temps en què cadascú deixi treballar respectuosament la paraula de l’altre. Però sempre troben un motiu per ajornar l'única promesa concreta: l’indult.
2. Impossibilitat. Tanmateix, a l’altre cantó, al costat independentista, seria l’hora també de fer un reconeixement propi d’errors si es vol deixar enrere l’etapa de confrontació desigual que ha portat a l'atzucac actual. És un exercici que la ciutadania ja ha fet: està més que estesa en l’opinió pública la inviabilitat de la via unilateral. Els costos de no haver sabut aturar-se a temps el 2017 són prou evidents perquè cada dia siguin menys els que hi creuen.
Reconèixer-ho, explicar que es van voler forçar les coses de manera que depassaven les possibilitats reals, és gairebé redundant. Però tindria sentit que algú ho digués, perquè seguir pel camí contrari només és garantia de perdre credibilitat. Quan Laura Borràs diu que farà efectiva la no nata declaració d’independència si l’independentisme suma el 50 per cent dels vots sap perfectament que no és més que un brindis per mobilitzar els més fidels, conscient que el seu partit s’ho juga tot a una carta, perquè si perd la presidència li serà molt difícil mantenir la cohesió d’un grup fet per al·luvió que ajunta des del neoliberalisme més primari a sectors de l’esquerra tradicional, passant per tota la gamma dels nacionalismes exconvergents.
L’escena pública està sempre dominada per l’ús privat que cadascú fa de la raó en funció d’un càrrec o d’uns interessos propis. És el discurs dels que no diuen el que pensen sinó allò que els han dit que havien de dir. Ho notem sempre quan el partits s’esbatussen en una campanya electoral o al Parlament. No té res a veure amb la veritat, tot és l’interès de grup. Tanmateix, si és d’interessos, que en saben i n'entenen, que facin de la necessitat virtut: si tots plegats fossin capaços de trobar un punt d’acord –sense por a enfrontar l’envestida de la dreta espanyola- potser tothom hi sortiria guanyant, a la llarga (Catalunya i Espanya). Una altra cosa és que aquesta hipòtesi resulti inacceptable per als que juguen a bons i dolents, els que porten la veritat de grup (la creença) més enllà del propi interès, sense importar-los aparentment el cost que pugui tenir, o simplement que aposten pel que ara mateix és impossible amb la impunitat que els dona saber que no passarà.
Josep Ramoneda és filòsof
