OPINIÓ

L'entreforc d'El Pi

Feia temps que se’n parlava en petit comitè però el sopar de Nadal d'El Pi ha obert a l’esfera pública el debat sobre quina ha de ser la línia estratègica del partit  d’ara endavant. Va ser Jaume Font qui l’obrí amb un diagnòstic irrefutable, el centre nacionalista, regionalista o autonomista illenc (després entrarem en nomenclatures) està estancat i és incapaç de superar la frontera dels 35.000 vots. Res de nou i catastròfic per als qui creuen que aquest és el sostre, però decebedor per a algú que aspira al fet que El Pi lideri la política de les Illes balears i deixi de ser un partit frontissa. Perquè, encara que les darreres conteses electorals no han suposat una pèrdua important de vots, no s’han complit les expectatives de salt endavant.

Com afirmà el president d'El Pi, les dades són clares. Mentre que en les eleccions autonòmiques es treu al voltant de 30.000 vots, en les eleccions generals els votants es redueixen a un  terç. Tot i aquesta generalització, és important matisar que els darrers 25 anys hi ha hagut variacions importants en el pes del votant de centre regionalista-nacionalista. En les generals, d’un mínim de 6.943 vots (1996) amb les sigles d’UM a un màxim de 12.902 (2015) com a El Pi. Pel que fa a les autonòmiques, dels 19.928 vots d’UM el 1995 al  màxim històric de 34.060 que El Pi tragué el 2015.

És cert que els resultats de les darreres conteses electorals són lleugerament inferiors als màxims de 2015, però el context també era molt diferent. La bubota d’en Bauzá no existeix i la proliferació de partits d’àmbit estatal amb un impacte i influència mediàtics enormes han intensificat la competència i encarit el vot del centre polític. Un espai que, encara que majoritari, no deixa de ser finit. D’altra banda, la unió d’unes eleccions generals amb unes d’autonòmiques ha jugat a la contra dels partits d’àmbit autonòmic fins al punt que no són pocs els qui creuen que  massa bé ens ha anat atesa la tessitura.

Com sigui, l’objectiu de qualsevol força política ha de ser sempre la de créixer i consolidar el seu projecte polític. Ara bé, quin és aquest a hores d’ara?

Per a respondre l’anterior cal tenir ben clar des d’on i com es vol créixer sense, com diu la consellera Xisca Mora, deixar de banda qui ets i què representes. S’ha de ser honest amb un mateix i amb la ciutadania, consolidar un discurs propi i fer-lo comú a militants i simpatitzants perquè l’interioritzin des de seminaris de formació o una comunicació interna potent. Perquè difícilment convenceràs ningú si no creus el que defenses o no tens res nou o diferent a oferir. Per això, cal que El Pi es rearmi ideològicament, lligant els diferents corrents del partit. Es tracta de fer una feliç combinació de regionalistes i nacionalistes en què ambdós se sentin còmodes però que eviti la indefinició actual en temes cabdals. En aquesta línia, també en el famós sopar, Josep Melià va definir el partit com a balearista, insularista (mallorquinista, menorquinista...) i autonomista, tractant de crear un mínim comú divisor. És una opció que, encara que no és nova, potser és hora de consolidar-la de manera definitiva i dotar-la de contingut.

Ara per ara, hi ha tres espais de vot per on créixer. El primer, conformat pels descontents del Partit Popular més regionalista recelosos de la deriva centralista del seu partit. En segon lloc, els nacionalistes exclosos o autoexclosos de l’antic PSM que es troben en xoc des que el seu soci (Iniciativa Verds) s’ha fet l’amo del discurs ideològic de MÉS o com a mínim l'ha escorat cap a l'esquerra alternativa. Finalment, els votants de diferents formacions que sense ser o sentir-se nacionalistes són conscients de la importància que hi hagi una força que prioritzi les Balears per davant de tot, sobretot a Madrid. Són tres espais que comparteixen una forta estima cap a les Balears i, com a mínim entre els dos primers, per la llengua i la cultura. Tanmateix, són perfils molt diferents i cal ser molt destre per voler beure de les tres fonts fins al punt que potser és millor centrar-se en una i oblidar les altres. Fa de mal dir.  

Del que no hi ha dubte és que a escala territorial el vot està molt centrat en la part forana de Mallorca. Perquè Menorca, les Pitiüses i Palma són realitats molts diferents i necessiten sí o sí un full de ruta i projecte específic, adaptat a la realitat i necessitats locals. Si El Pi aspira a ser el referent en la defensa dels interessos de les Illes Balears en conjunt, a cadascuna de les Illes ho ha de ser dels seus.

Quant als reptes per al creixement, el primer és sense cap dubte generacional. La imatge d'El Pi és la d’un partit envellit, partforanista  i profundament masculinitzat. Si es vol trencar amb aquest clixé i arribar a joves, dones i col·lectius LGTBI, cal ser molt clar amb les polítiques que es defensen. S’han d’evitar ambigüitats, voler acontentar tothom i no convèncer ningú nou. El Pi és feminista? S’ha de dir fort i clar. El Pi defensa el col·lectiu LGTBI? Idò res d’amagar-se dins l’armari. El Pi vol lluitar contra el canvi climàtic i el consum de territori? Doncs no basta dir-ho als mítings. El missatge ha d’arribar precisament als qui creuen que tot això no forma part de l’ADN d'El Pi o desconfien del fet que realment hi cregui. Aquests i altres aspectes com l’accés a l’habitatge preocupen molt el jovent i si es vol traspassar la frontera generacional s’ha de deixar clar que El Pi és allà i plantejar unes propostes clares i realistes. I per a fer-ho, cal que siguin els joves i les dones les que prenguin protagonisme i visibilitat dins el partit. Calen cares noves, nous perfils professionals i una nova generació més jove i fresca. Més ciutat, més Menorca i més Pitiüses.

El segon repte cabdal és sociològic i demogràfic. El percentatge d’al·loctonia (població nascuda fora de les Illes) representa la meitat dels ciutadans de les Illes. Per això, si El Pi defensa per damunt de tot els interessos dels ciutadans de les Illes, ha de deixar clar a tots aquests nous ciutadans balears que El Pi és qui millor els representarà com a ciutadans balears que són. No bastarà dir-ho, cal anar a cercar-los, implicar-los en el projecte i fer-los-en partícips sense regatejos. El punt més fort amb què compta El Pi és la defensa sense embuts d’un REB digne i un millor finançament a través de la fórmula del concert econòmic. Fer pedagogia en aquest sentit permet diferenciar-se de la resta de partits i arribar a tothom, independentment de la llengua o el llinatge que tenguin. No debades els partits d’àmbit estatal tenen  poca o gens autoritat per treure pit en aquest aspecte i, per raons incomprensibles, MÉS ha deixat de prioritzar el finançament a l’hora de negociar la formació d’un Govern liderat per un partit que, ara sí, també governa a Madrid.

El tercer gran repte és la comunicació. De res serveix tenir grans idees i projectes si la gent els desconeix. “No comunication not event”, diu la premissa, i és ben certa. Malauradament, El Pi és el gran desconegut de la política balear, com a mínim a Palma i entre la gent jove. És cert que un dels valors del partit és que no crispa, però això no ha de voler dir que no faci renou i generi debat. Els grans partits estatals ho tenen tot a favor: recursos econòmics, influència i impacte mediàtic als canals més vistos, etc. Per això, no hi ha més opció que ser innovador en els continguts i emprar les xarxes socials i les noves eines de comunicació amb enginy per crear impacte. No s’hi val posar falques als diaris quan gairebé tots els joves s’assabenten de l’actualitat per les xarxes socials. No es tracta de publicar efemèrides o de fer vídeos preciosos que no molesten ningú per no dir res, cal viralitzar missatges perquè arribin al cor i a les entranyes del receptor. Ser present a Instagram, informar els simpatitzants a través de newsletters i sortir als mitjans amb missatges contundents.

Tot el que he dit fins ara és discutible perquè una altra opció és optar per mantenir-se en la zona de confort, en allò que es té consolidat. Per a mi no és el desitjable -per molta gent d'El Pi, començant per en Jaume Font, sembla que tampoc!-, però és lícit centrar-se en el votant de sempre aprofitant la força dels municipis i esperar temps millors. Sigui quina sigui l’opció triada per la militància, el futur passa indefugiblement perquè els embrions d'El Pi, la Lliga Regionalista i Convergència per les Illes continuïn plegats. Si no és així, és ben probable que es repeteixin els resultats de 2011, en què cap dels dos va obtenir representació. En aquelles eleccions, la Lliga Regionalista tragué 12.313 vots i Convergència per les Illes, 11.922. Una mostra que, per separat, ni tan sols s’arriba als 35.000 que ara es volen superar. I és que a vegades 2 i 2 en política sí que sumen 4 i fins i tot 5.

EDICIÓ PAPER 04/07/2020

Consultar aquesta edició en PDF