14/09/2022

Enterrau-la i deixau-nos en pau

2 min

Col·legues, amics o no, creis que una majoria de nosaltres seríem capaços d’establir un codi deontològic –un altre– que ens comprometés a elegir i enfocar lliurement els temes als quals hauríem de dedicar els nostres esforços professionals? La realitat que ens fa somiar un nou estatus no és d’ara: sempre ha estat així, però de vegades es produeixen situacions que ens ho recorden amb una humiliant sensació de fàstic.

Aquests dies patim una mena de viacrucis, amb totes les estacions; però amb la diferència que ara aquestes estacions homenatgen una senyora ja morta, de la qual, estranyament, se senten parents molt pròxims més de la meitat d’homes i dones d’aquest món.

De la reina que va morir fa dies i que és passejada pels escenaris més sagrats del seu reialme, se n’ha dit que no ha fet res en setanta anys. Potser per això genera posades en escena amb vestuaris propis de representacions d’obres shakespearianes, de quan aquestes obres s’assemblaven a elles mateixes i no a un cabaret trans. La durada, la reiteració d’aquestes pompes fúnebres ja han ocupat tant d’espai als mitjans de comunicació que finalment la reina ha estat reduïda a un personatge de socialité, que desperta tanta o més atenció que Rociíto Carrasco o Belén Esteban –dit amb tot respecte, te les regal.

En fi, no és el que costen les monarquies o el sentit que encara puguin tenir en aquest món –ni la contaminació política amb què emmetzinen el món. És com, totes plegades, ens poden fer tornar tan beneits com aquests anglesos que fan hores de cua per veure passar el cotxe que porta una morta i ploren com si fos sa mare.

Guillem Frontera és escriptor

stats