Enfortir-se per depuració?

Entre els anys trenta i principis dels anys cinquanta del segle passat –és a dir, durant el regnat de Stalin, amb excepció del parèntesi de l’anomenada Gran Guerra Patriòtica (1941-1945)–, els partits comunistes d’arreu del món, que de fet funcionaven com un sol partit amb vèrtex a Moscou, van experimentar incomptables purgues internes, que la retòrica oficial del moviment justificava i fins i tot lloava amb la consigna "El partit s’enforteix tot depurant-se". És a dir: extirpar del cos del partit dirigents o militants no prou dòcils, eliminar-ne l’ombra més lleu de dissidència, d’heterodòxia, de pensament autònom, no tan sols no era sinònim de crisi o d’afebliment sinó que, ben al contrari, el partit ple de cicatrius i d’amputacions n’emergia més fort; sí, perquè ara –i almenys fins a la propera purga– tots els seus membres pensaven exactament igual, practicaven una obediència cega i es vigilaven mútuament amb el màxim zel.

Aquesta pràctica, de la qual van ser episodis cèlebres els Processos de Moscou (1936-1938), el procés Rajk a Hongria el 1949 o el procés Slansky a Txecoslovàquia el 1952, però també –a escala menor– el cas Comorera, no només liquidava físicament o moralment milions de persones, no tan sols destruïa famílies (Núria Comorera va renegar públicament del seu pare, titllant-lo de “traïdor”), sinó que va ser políticament desastrosa per a la causa que defensaven els seus promotors. 

A l’Europa de l’Est, això que heroics dirigents d’ahir esdevinguessin de sobte “terroristes”, “espies” del feixisme o “agents” de l’imperialisme, “sabotejadors” i “enemics del poble” arrabassà qualsevol credibilitat als règims comunistes, que només van subsistir per la coacció. Més a prop nostre, el PSUC no esdevingué el gran partit de l’antifranquisme fins que, deixant enrere els sectarismes doctrinals dels anys quaranta, obrí de bat a bat els seus rengles sense fer passar als nous militants severs exàmens de marxisme-leninisme ni comprovar si tenien a les mans prou durícies de proletari. N’hi havia prou que compartissin un objectiu comú: la superació del franquisme en clau progressista. Que després, ja en democràcia, el partit no sabés gestionar la seva rica heterogeneïtat interna és tot un altre problema.

Per bé que les respectives tradicions i cultures polítiques no tenen res a veure, m’inquieta observar en el si de l’actual independentisme majoritari reflexos sectaris i actituds excloents –"Més val pocs, però ben dels nostres"– que recorden els del vell comunisme de setanta o vuitanta anys enrere. Sense sang, esclar, només amb paraules.

Sens dubte, les frustracions acumulades pel Procés des del 2017 hi deuen tenir molt a veure, i les xarxes socials ho amplifiquen fins a extrems grotescos. Però, així i tot, resulta desolador que el més mínim incident en el terreny de l’opinió publicada, o de la dialèctica política, o de la gestió institucional desfermi una allau d’improperis del tipus venuts, botiflers, renegats, ñordos, etcètera. En una situació en què els mitjans de comunicació favorables a la independència de Catalunya es troben en franca minoria, encongeix el cor que hi hagi qui es complagui a destriar entre capçaleres d’un independentisme autèntic o bé fals, i qui vetlli amb ànim de fiscal Vixinski per la puresa independentista d’aquest o aquell mitjà, cercant-hi de manera malaltissa indicis de traïció, de fluixedat, de contemporització o de connivència amb l’enemic.

Alguns, sense altre mèrit que l’edat, sumem decennis polemitzant als mitjans amb abanderats de l’espanyolisme forà o local (des de Fernando Savater, Eugenio Trías o Félix de Azúa fins a Joan López Alegre, salvant les siderals distàncies); i, en el curs d’aquells debats, ens vàrem atipar de sentir els contrincants que, a manca d’arguments millors, desqualificaven la nostra defensa dels drets nacionals de Catalunya amb la tesi que érem uns assalariats, uns mercenaris, uns paniaguados, uns hombres de mano (això últim és de l’acadèmic De Azúa) de les institucions catalanes. Potser per això em resulta especialment indignant llegir suposats paladins de l’independentisme one hundred per cent que pretenen invalidar altres veus independentistes sobre la base que estan “a sou de la colònia”, que volen “subsistir de l’oficialitat”, que –pecat suprem– coincideixen amb “el partit en el govern”. I jo que em pensava que de partits en el govern català n’hi havia dos, en condicions gairebé paritàries! Ja veuen si estic mal informat...

Els historiadors sabem alguna cosa sobre el passat, però res de particular sobre el futur. Vull dir que no tinc ni idea sobre quin serà el desenllaç del cicle reivindicatiu independentista iniciat a Catalunya fa una dècada. Una cosa, però, sí que em sembla fàcil de pronosticar: si es camina en ordre dispers i en un clima de guerra civil moral entre independentistes, si les divergències tàctiques i estratègiques són presentades com a traïció i botiflerisme, el fracàs i la derrota estan assegurats. No, la causa de la independència no s’enforteix a base d’excloure’n aquests o aquells amb qualificatius de melodrama barat. Així, el que es fa és convertir la causa en una secta.