Sempre ha estat així? És probable que sí, però crec que mai no havia estat tan conscient de com la por ha condicionat unes eleccions i a la vegada tenc clar que tot plegat forma part d'un problema més ampli i que ve de lluny, encara que em sigui molt difícil trobar-li l'origen. Som capaç de veure’n els símptomes: basta obrir Twitter o encendre el televisor i comprendre que ningú no intenta entendre el contrari, que els bàndols ja estan clars i que ets dels meus o estàs en contra meva. Les notícies són verídiques o falses segons si ens donen la raó o ens la lleven, encara que hàgim de fer ‘scroll’ fins a l’infinit per trobar alguna anècdota que corrobori el que ja sabíem: que tenim plenament i sempre hem tingut la raó.
I una part de mi intueix que aquest és precisament el problema, que d’aquí ve tot: que és aquesta mena de dialèctica la que ha obert la porta a discursos del tot impensables ara fa només uns anys.
El cas és que pens que alguna cosa falla si cada quatre anys ens hem d'enfrontar a aquesta sensació d'estar davant l'abisme, que moltes de les coses que ens importen, molts dels nostres valors, estan amenaçats.
I és molt trist que sigui així, una autèntica tragèdia. Votar amb por és normal? Perquè ho pens amb deteniment i em dic que les preocupacions de la gent no poden ser tan diferents ni estar tan allunyades, que al cap i a la fi en el que potser no estam d'acord és en com afrontar-les. Però l'objectiu era el bé comú, no? Era aquest, veritat?
Llavors, en quin moment tot ha quedat reduït a guanyar la batalla? A esclafar l’enemic, negar-lo, impedir-li fer totes les maldats que tenen planejades?
Ha guanyat el futbol i hem perdut tots. Això és un Barça-Madrid, el Bé contra el Mal. Hem de salvar el país dels seus Enemics, hem de vèncer els Enemics de la Democràcia, perquè la Democràcia som Nosaltres i ningú més que Nosaltres, encara que només ens hagi votat un terç o ni això. Llavors, què són els altres que no ens han votat? Què hem de fer amb ells un cop guanyem? Desapareixeran els que no pensen com nosaltres l’endemà de la nostra victòria o continuaran essent els nostres veïns, el caixer del súper, el mecànic, la teva companya de feina, el professor de la teva filla, la teva cosina, el teu sogre?
Tot plegat és molt divertit en abstracte, en el bar o les xarxes, però molt mesquí quan el que vols és derrotar sense pal·liatius algú amb qui convius, d’una manera o una altra.
És complicat. A mi em costa moltíssim, de veres, perquè en el fons tenc les meves idees bastant clares, però potser hauríem de fer tots l’esforç d’entendre que el teu oponent polític no és cap mala ànima, que aquells que voten altres partits no són idiotes ni eixelebrats –o no tots, que n’hi ha tots els bàndols–, i, si tan convençuts estam que les nostres idees són les bones, sortir una estona de la nostra zona de confort i intentar convèncer els que no pensen com nosaltres.
Això seria meravellós, perquè ens obligaria a abaixar el to –la gent és poc permeable a res quan l’insultes d’entrada– i potser acabam descobrint, conversant amb l’enemic, que l’enemic som nosaltres.
