SENSE SORTIDA

2019, i encara amb la llengua

Per algun motiu, IB3 va considerar necessari obsequiar els espectadors, el passat dimarts a vespre, amb un cara a cara entre Francina Armengol i Biel Company. La decisió resulta incomprensible en un moment en què la ciutadania ja ha deixat més que clar (la darrera vegada, i de manera contundent, a les eleccions generals de fa un mes) que el bipartidisme ha passat a la història. I això és encara més cert al Parlament de les Balears, que ve d'una legislatura en què hi havia vuit formacions amb representació a la Cambra, i que en la propera es convertiran previsiblement en nou, amb l'entrada de Vox (que ja ha fet palès el seu simiesc estil parlamentari al Congrés dels Diputats, armant un rebombori repugnant contra els presos polítics catalans). Els cara a cara són una fórmula en desús: no en vam veure cap entre Pedro Sánchez i Pablo Casado per a les generals, ni n'hem vist tampoc, per exemple, entre Manfred Weber i Frans Timmermans: els debats de les eleccions europees s'han celebrat amb la participació dels cinc candidats a presidir la Comissió Europea, deixant de banda l'extrema dreta. En aquest sentit, resulta també difícil d'entendre el criteri pel qual el Club Diario de Mallorca va incloure en el debat el representant de Vox, que, com ja hem dit, és previsible que obtingui representació diumenge, però que de moment no la té. Però vaja, no cal dir que 'Diario de Mallorca' és una empresa privada i pot convidar o no convidar qui vulgui. La televisió pública, en canvi, hauria de guiar-se per criteris clars.

A tots els debats on han intervingut les diferents forces polítiques la qüestió lingüística hi ha tingut sempre un protagonisme important. Només per un motiu, i és que la dreta continua obstinada a polititzar aquesta qüestió. Ja que els interessa tant, els faríem notar (sobretot al PP) que a cap país mig normal ningú pot ser candidat a la presidència sense parlar la llengua oficial amb la deguda correcció i respecte. Balears en té dues, de llengües oficials, el català (que, a més, és llengua pròpia) i el castellà, i per això val la pena subratllar la trencadissa que comet Biel Company quan s'expressa en qualsevol de les dues. Tots els grups de la dreta, de manera més o menys explícita, comparteixen també l'objectiu de trastocar o abolir la normativa lingüística actual, i el propòsit de deixar de banda “el català” (aquest nom els fa un mal insuportable) per promoure “les modalitats”, a saber, el mallorquí, el menorquí, l'eivissenc i el formenterenc. Com va dir Aina Moll, això serà acceptable el dia que també reclamin deixar de banda “el castellà”, o “l'espanyol”, per donar prevalença al murcià, al sevillà, al madrileny o a l'extremeny.

Duc tota la vida (i en els darrers anys amb més intensitat) escoltant i llegint les estupideses de la dreta sobre la llengua, i he de confessar que n'estic fart. Als països mig normals, i mínimament civilitzats, no s'intoxica el debat públic amb mentides sobre el propi idioma i la pròpia cultura. Tenc la modesta aspiració de viure en un país on no hi hagi polítics que cerquin obtenir vots a partir de la ignorància, els prejudicis, els odis i la pèssima educació que ells mateixos no tan sols promouen sinó que també personifiquen. Perquè això passi a Balears, és necessari que no tornin a governar-hi les dretes durant bastant de temps, a fi que puguin aprofitar-lo per educar-se, civilitzar-se i tornar-se a presentar a les eleccions, però com una proposta política normal i no com una colla d'indocumentats orgullosos de ser-ho, i a més obstinats a fer que també ho sigui la ciutadania. De manera que, si se'm permet un prec, que ningú que pugui deixi d'anar a votar aquest diumenge.

EDICIÓ PAPER 15/06/2019

Consultar aquesta edició en PDF