05/03/2021

Jo em vaccín, tu no et vaccines

4 min

Si no hi ha res de nou, aquesta setmana aquest servidor de tots vosaltres, amics lectors, rebrà una telefonada de Son Covid dels Vaccins perquè li sigui administrada la primera dosi del baratíssim AstraZeneca, el vaccí que l’administració pública ha decidit destinar al col·lectiu docent i també a altres serveis essencials relacionats amb la cosa pública. Cosa curiosa, aquesta de l’essencialitat que obvia els vulnerables, car resulta que seré vaccinat jo abans que mon pare o ma mare, ambdós amb edats entorn de la vuitantena. Cosa curiosa, aquesta de l’essencialitat que es difressa de classisme quan dona prioritat a un treballador públic qualsevol en comptes d’una caixera de supermercat o un cambrer d’hotel. Cosa curiosa, aquesta de la llibertat a l’hora de deixar-nos vaccinar o no, quan si ho volem fer no podem triar si volem un vaccí manipulat genèticament o un dels de tota la vida.

Superat el segle XX, en què l’imperi de la ciència semblava no tenir discussió, fins al punt que l’avanç i el progrés científic i tecnològic semblaven haver esdevingut un nou poder hegemònic i inexpugnable, hem arribat al XXI on, de manera gairebé surrealista, una gran part dels humans discuteix les certeses científiques fins al punt de posar en risc la vida pròpia. 

El qüestionament del mètode i dels resultats científics, l’escepticisme, abasta des del terraplanisme fins al negacionisme de l’emergència climàtica passant, per descomptat, per totes les religions, subreligions, sectes, creences i esoterismes. 

No seré jo qui col·loqui dins el mateix sac els antivacunes. En el segle XXI ja s’han donat casos d’infants morts per afeccions diverses gairebé erradicades perquè els seus pares havien decidit no administrar-los el vaccí corresponent. També hi ha la versió oposada: una versió del vaccí contra el papiloma humà que s’administra a les al·lotes adolescents actualment ha provocat també algunes morts de persones a qui s’havia inoculat. 

Més enllà d’aquest debat, hi ha una certesa com una catedral. Els vaccins, com tants d’altres medicaments, han esdevingut producte de compra i venda i d’especulació. A Israel ja van pel cinquanta per cent de la població total vaccinada. A les Illes Balears, per quedar a prop d’on som, només teníem a mitjan febrer entorn de 20.000 persones que ja havien rebut les dues dosis del vaccí contra la covid-19. Una absoluta misèria. Una vergonya monumental. Un desastre organitzatiu. El cas, però, esdevé encara més greu si tenim en compte la circumstància apuntada més amunt. No és possible que l’administració de vaccins depengui del poder adquisitiu i de la capacitat diplomàtica i les relacions internacionals de cadascun dels estats. Si per a tantes coses podem estar globalitzats, també hi hem de poder estar per a aquesta. L’OMS no ha de ser només un organisme que tipifiqui si som davant una epidèmia o davant una pandèmia. No pot ser, tampoc, només un ens orientador per indicar-nos quines mesures podem prendre. L’OMS ha de superar totes les tanques econòmiques i ha de tomar les fronteres mundials en parlar de sanitat. Qui hauria de garantir i administrar els vaccins contra una pandèmia que ha aturat l’activitat del món hauria de ser un ens supraestatal que superàs totes aquestes traves vinculades directament al capitalisme, que condiciona i perverteix l’accés als béns més universals i bàsics com ara, per exemple, l’aigua. Si passa amb l’aigua, com no ha de passar amb un vaccí que es posaran al món milers de milions de persones?

La crisi mundial de la covid-19 i les mesures restringents que ha duit associades han posat en estat d’alerta, i amb raó, nombroses capes de la societat. No som aquí per discutir la necessitat d’aquestes mesures, sinó l’oportunisme de determinades estructures de poder per guanyar un terreny en què sembla que havien fet osques: les llibertats individuals i col·lectives i els drets fonamentals de les persones. Tocs de queda, limitació de reunió i fins i tot limitació de la llibertat d’expressió han estat a l’ordre del dia no sols en els estats on les llibertats i els drets fonamentals ja estaven deteriorats i precaris, sinó en les presumptes democràcies capitalistes occidentals, on regna, tan sovint impunement, l’imperi del diner. 

Mentrestant, la crispació entre la gent creix. Les actituds insolidàries que es veien durant el primer confinament i les denúncies venjatives i envejoses que se’n feien per part de veïnats es reprodueixen ara amb la qüestió del vaccí. Els qui opten per no deixar-se inocular res són vists com a empestats irresponsables. Repetesc: crec en la ciència, i crec en els vaccins. L’evolució de la salut humana els darrers cent anys no es pot explicar si no és en aquests termes. Ara bé, no podem aclucar els ulls ni girar-nos al costat da vant els condicionants econòmics, els interessos farmacèutics, el temps rècord en les proves clíniques…

Al nostre lloc de feina, a l’entorn familiar, en els grups de WhatsApp dels amics, la pressió per la vaccinació és estressant, quant i més abassegadora. La manca de tolerància per la decisió del proïsme fa prendre el camí de l’angoixa a qualsevol. “Si no et vaccines et denunciaré quan ma mare es contagiï per culpa teva”, “no vendré a fer feina si tu hi ets, perquè no t’has vaccinat”. El vaccí no ens eximeix de contagiar-nos, ni, per tant, tampoc, de ser transmissors. Es tracta d’una protecció de la persona vaccinada que anul·la o atenua els símptomes de la malaltia. Que em corregeixin els experts, si vaig errat. La decisió de la vaccinació és personal. Però dins la terra del dubte brota la llavor interrogadora: qui és més egoista, el qui es vaccina perquè “així podré fer el que vulgui” o el qui llasta la immunitat de grup quan decideix que no es posa el vaccí?

Jo ho tenc clar. Em deixaré vaccinar. I que cadascú faci el que bonament li plagui. Ens cal esperar la humanització del virus, que ens arribarà, tard o d’hora, gràcies a la immunitat col·lectiva, que s’assolirà, esperem, gràcies a la vaccinació massiva (veurem si pot ser dins aquesta dècada) i a la població ja contagiada i, per tant, en principi, immune almenys durant una temporada llarga.

Dit tot això, és ara l’hora que el lector amable hi digui la seva.

Antoni Riera Vives és periodista

stats