Elogi de Sant Jordi / Ucraïna està més lluny

Elogi de Sant Jordi

Tomàs Molina va demanar disculpes per no haver previst la pedregada de Sant Jordi. El temps que fa, però, mai no és culpa de l’home del temps, encara que en el nostre país de llepafils ho sembli. L’avís de pluja i vent, tanmateix, feia dies que sonava i els efectes secundaris gairebé es podien pronosticar. Les certeses que hi havia per a aquest Sant Jordi era que plouria, que queia en dissabte i que la gent necessita alegria ara que s’ha alliberat de la mascareta. La diada arribava al punt més baix de contagis i d’hospitalitzacions per covid. Finalment, després de dos anys, tornava l’anhelada normalitat i els llibres i les roses eren, aquest cop, l’excusa perfecta per brindar per l’amor i, sobretot, per la vida. Havent dinat, vaig passejar durant quatre hores pel centre de Barcelona amb el paraigua a la mà, gairebé sempre plegat. La quantitat de gent era, pràcticament, la d’una manifestació –il·lusionada, massiva i pacífica– que emocionava. L’invent d’esponjar tota la zona de parades de llibres pel centre del passeig de Gràcia i pels carrers perpendiculars –Provença, Mallorca, Consell de Cent, Diputació– per convertir-lo en una superilla literària ha estat magnífic per als vianants, els llibreters i els floristes d’una sola jornada. Abans de la pandèmia, el formiguer de Rambla Catalunya havia esdevingut perillós, perquè de la fila índia a l’allau humana hi anava només un pas. A més a més, tanta concentració de gent en tan poc espai era una bicoca per als carteristes de dits afilats que feien l’agost al mes d’abril. Aquest Sant Jordi serà recordat per la pedregada, els llibres molls, els peus xops i les parades de nyigui-nyogui. La gent, però, no es van rendir per la tempesta, com no s’havien doblegat per la pandèmia. Van sortir, van passejar, van somriure i van tornar a demostrar que Sant Jordi és el millor espot de Catalunya i del tarannà de la seva gent. Si un expert en màrqueting hagués planificat una diada singular com aquesta, rodona en tots els aspectes, no tindríem prou diners per pagar-lo. 

Ucraïna és més lluny

Ha passat el que es veia a venir. Dos mesos després de la invasió russa a Ucraïna, hem après a conviure-hi com si fos una cosa més, una nosa que tenim present però que no ens impedeix fer la nostra. A mesura que la guerra s’ha fet crònica ens hi hem acostumat. Malgrat que és una guerra europea, que la tenim a poc més de dos mil quilòmetres i que les seves conseqüències econòmiques ens afecten per molts cantons, estava cantat que si el conflicte bèl·lic s’allargava, hi conviuríem amb el mateix neguit –entre la incomoditat i la compassió– que si sabem que al veí del quart segona li han trobat una taca lletja als pulmons. Els mitjans col·loquen les notícies que arriben de Mariúpol cada cop més avall en l’escaleta. Els telenotícies obren amb l’espionatge a l’independentisme o els aiguats de Sant Jordi. La portada de l’ARA –i de qualsevol diari seriós que no viu de la tafaneria clicada– ja no és per a Ucraïna de dilluns a diumenge. Durant una setmana, fins i tot va semblar més terrible l’allau d’aficionats alemanys al Camp Nou que la invasió russa a la costa del mar Negre. Els exiliats i refugiats es compten per milions. Els morts, per milers. Veiem dones i nens que porten més de dos mesos vivint en un refugi sense veure el sol. Les bombes no s’han aturat ni un sol dia, els corredors humanitaris són un parany, les amenaces de Putin estan a l’ordre del dia i les negociacions de pau són paper mullat. El drama no s’atura, l’odi es perpetua i els ucraïnesos cada dia estan pitjor que la vigília. Però per a nosaltres, addictes a la rutina, la guerra ressona cada dia una mica més lluny. A finals de febrer es preveien quatre escenaris. N’hi havia un d’apocalíptic: una guerra nuclear. Un altre de poc probable, que hauria estat un cop d’estat a Rússia per carregar-se Putin. I dos més que és on som: la cronificació del conflicte i la negociació. Com més ineficaç sigui la diplomàcia, més durarà aquesta guerra que encara es compta per mesos. Cal intentar-ho tot perquè la pau arribi al maig.