Elogi dels clubs de lectura
N’hi hauria d’haver un a cada barri i a cada poble.
El seu funcionament és terriblement senzill, però em sembla un miracle. Quatre, dotze, trenta-cinc persones s’ajunten amb l’única promesa de llegir conjuntament –això vol dir, cadascú a ca seva però pensant en els altres, en quan en parlaran– qualque llibre. “Aquell segurament trobarà que tal”, diu una, arribada a la pàgina cinquanta-cinc, perquè la troba un poc massa verda. “Uh, na qual!, aquí s’aturarà de llegir”, pensa l’altre quan es troba amb aquell capítol potser massa carregat de bibliografia. Saben que al cap d’unes setmanes es reuniran, que venceran les primeres pors i la vergonya d’intervenir (la primera intervenció sempre és la més complicada, la més valenta) i que després s’ho diran tot. Parlaran d’ells mateixos a través del llibre, qualque vegada deliberadament. I, amb una mica de sort per a ells i sobretot per al convidat, el dia que es trobin podran confrontar la seva lectura amb l’autor.
Sí, he tingut el privilegi que alguns dels meus llibres hagin estat seleccionats per grups genuïns de lectors i que aquests m’hagin convidat a assistir al seu club de lectura una vegada els han llegit. Només a Mallorca, i amb bona part dels títols que he publicat, he pogut conèixer els lectors i lectores de l’ull viu dels clubs de Santanyí, conduït per l’escriptor i mestre Joan Pons Bover; de Campos, moderat per Eulàlia Arlés; de la Biblioteca de Cort, a Palma, a càrrec de Victòria Parra; el de la llibreria Lluna, també de Ciutat, amb el també escriptor Josep Manuel Vidal-Illanes, i el darrer, al CEPA Sa Pobla, amb la incansable professora i bibliotecària María Antonia Valdivieso. I em sent, senzillament, un escriptor afortunat. Afortunat perquè els meus llibres, en primer lloc, troben algú a 'l’altra banda', aquella banda que molt sovint es desdibuixa, quan la literatura no vol pontificar ni adoctrinar, però que és necessària: la de la lectura complexa i personalíssima que en fa el lector. Afortunat perquè aquests lectors, de vegades, s’ajunten, es conxorxen, es fan els llibres seus fins a encomanar-los als seus amics per parlar-ne. I afortunat, també, perquè m’han permès el privilegi d’assistir a aquesta lectura col·lectiva i viva; si escric és també per propiciar aquesta mena de discussions, per interrompre alguna cosa. Assistir-hi és, senzillament, un regal.
Al discurs que va pronunciar el setembre de l’any 1931 amb motiu de la inauguració de la biblioteca de Fuente Vaqueros, el seu poble, Federico García Lorca exclamava: “¡Libros! ¡Libros! He aquí una palabra mágica que equivale a decir: ‘amor, amor’, y que debían los pueblos pedir como piden pan o como anhelan la lluvia para sus sementeras”. Jo hi estic d’acord. I pens que, en tenir llibres, el que haurien de demanar els pobles són persones entusiastes, com les que jo conec, que fundin clubs de lectura arreu. Els llibres, els autors, la nostra cultura, hi guanyaran. Valdrà el plaer!
Sebastià Portell és escriptor
