Elles i jo

Llegim a l’ARA que “Sánchez promet continuar buscant «vies» per evacuar afganesos”. Buscar vies. No se m’acut res més vacu, més inconcret, més descoratjador. Buscar vies. Mare meva. Si vostè tingués una urgència boja com, per exemple, que el seu fill s’estigués morint de gana, i algú li digués que buscaria vies (ni tan sols camins, eh), vostè què faria? S’esperaria a les vies?

Entenc que qualsevol estat que faci qualsevol cosa -per exemple, obrir vies- s’exposa a l’atac terrorista. És així de salvatge, si se’m permet aquesta accepció errònia de la salvatgia. Entenc que la calma, el mirar cap a un altre lloc, el no dir res, ajuden a preservar l’ordre, la normalitat, del que tenim. És a dir, si acceptem refugiats, si acceptem dones artistes, si convidem famílies de diputades, ens exposem a un atac. Ho sap tothom encara que no ho digui ningú. Però llavors, ¿què hem de fer amb aquesta gent que el que vol és la dignitat, i que només demana que les dones tinguin els drets que tenen les mascotes (llibertat i confort)?

No hi ha res a fer, el món no és prou compacte per garantir els drets d’aquestes dones i aquests marits i fills que les acompanyen. Al món hi ha nens que es moren de gana i no tenim cap urgència per solucionar-ho immediatament. Ho deia Jarabe de Palo: “Puede que hayas nacido en la cara buena del mundo ”. És així. Jo alimento el meu gat estimat, ric amb la meva filla, corro amb les meves amigues, i mentrestant hi ha una dona que plora i s’esquinça la roba perquè pensa que li mataran la família perquè ella és diputada. I això és així, i jo soc aquí escrivint amb aquest ordinador on també escric una novel·la que, si tot va bé, presentaré per Sant Jordi. N’hi ha per morir de pena.