GeògrafS’ha de reconèixer que la factoria de relats de Pedro Sánchez s’està superant. En els dos primers dies de la rentrée política de setembre ha emès una extensible carpeta de missatges de voluntat inclusiva sense parangó. A l’horitzó immediat hi ha l’aprovació dels pressupostos de l’Estat i la confecció d’un pla per a la utilització dels fons europeus de Recuperació i Resiliència. En aquest sentit, el president ha interpel·lat “tota la societat, la comunitat científica, el professorat, la cultura, els empresaris”. S’ha rodejat de l’elit econòmica, agents socials i una petita representació de la societat civil per assenyalar que “no tenim una altra opció que superar les dificultats i estar units”. I ha reiterat la fortalesa de la coalició amb Unides Podem per aprovar “uns pressupostos progressistes i que no poden ser excloents”. ‘Demos’, elits i partits polítics, un ambiciós calidoscopi d’interlocutors. Curt termini i llarg termini.
Ha definit el marc general basant-se en els àmbits de la “transició digital, transició ecològica, cohesió social i territorial i un canvi feminista”. I per aconseguir aquesta gran transformació, el govern prepara aquest pla d’utilització dels fons europeus, amb l’objectiu “d’impulsar el creixement econòmic a llarg termini”. Un discurs complet per omplir una etapa de ‘Recuperació, Transformació, Resiliència’, com deia el títol de la conferència del president. En línia amb la UE, no pot ser d’altra manera.
El discurs és exigent, complex i compacte, però, indubtablement, resten molts caps per lligar. L’escenografia, molt madrilenya, de la presentació, amb la presència de tot l’establishment empresarial, es converteix en una imatge potent, d’això no hi ha cap dubte. Una imatge buscada, que intenta arraconar l’adversari i impactar en l’opinió pública. Mentre hi hagi fons a repartir, aquesta postal serà més fàcil d’obtenir; quan ja no n’hi hagi, seran figues d’un altre paner, és una simple qüestió de mercat. No obstant l’èxit aparent, la imatge no deixa de suggerir, ja des d’un bon principi, un primer dubte. El de si la centralitat econòmica madrilenya, el gran projecte de sectors econòmics i polítics conservadors de les darreres dècades –més concretament, d’ençà del primer govern d’Aznar– continuarà guiant l’estratègia econòmica de l’Estat. Si és així, els objectius de cohesió que es plantegen seran impossibles d’assolir. Si el govern vol fer una estratègia a llarg termini, aquí té el primer tema a resoldre.
El govern de l’Estat té l’obligació d’elaborar un pla davant d’Europa i elaborar una estratègia conjunta, és una responsabilitat de la qual no pot fer desistiment. Però no es pot oblidar que està integrat per territoris molt diversos, els quals tenen una capacitat política establerta constitucionalment. Quan el president fa una crida a la societat i diu que “tenim capacitats, tenim potència, tenim empreses, treballadors, qualificació, tenim científics, tenim joves que volen canviar el país, tenim un teixit empresarial, des de les petites micropimes fins a les grans corporacions, el que tenim també és la capacitat de recursos per transformar la nostra economia”, s’hi ha d’afegir que tot això existeix en relació amb uns territoris determinats, definits i concrets. Aquesta és la ineludible realitat plurinacional que ell admet i que no es pot ignorar.
El pla estatal a desenvolupar només pot fluir de baix a dalt, dels territoris cap a la centralitat, en coherència amb l’autonomia constitucional de les nacionalitats i regions i mantenint el principi de solidaritat entre totes elles. El pla de la UE de Recuperació i Resiliència és prou ambiciós i potent perquè les propostes dels estats no siguin una simple suma de projectes, sinó una aposta per una transformació profunda. En aquest sentit, economies com la de les Balears tenen l’oportunitat de redefinir-se per superar les debilitats estructurals que la crisi ha posat de manifest de manera clara. No és un moment per a perfils baixos tot esperant que el temps ho curi i torni una normalitat que ja mai tornarà. Una normalitat passada, per cert, entorn de la qual hi ha un ampli consens social que no és la més aconsellable, ni la més desitjada.
Si les comunitats no fan la seva tasca, si no conjuren totes les seves forces actives, si no mobilitzen tots els seus recursos humans, socials i econòmics per establir un projecte comú que pugui integrar-se en l’estratègia estatal davant d’Europa, pot ser que perdin una oportunitat única i irrepetible en molt de temps. Cal interpretar el discurs del president no només pel que diu, sinó pel que no diu. I posar en moviment les pròpies forces, no fos cas que l’única foto existent de l’esdeveniment sigui la de les elits congregades en un saló de Madrid. Són sempre majors els remordiments per allò que s’ha deixat de fer que pel que s’ha fet, encara que això no hagi sortit al cent per cent com es desitjava.
