23/10/2021

Un elefant a l’habitació (2)

3 min

Quan dic que ara mateix el castellà avança en detriment del català –que l’elefant que tenim escarxofat al bell mig del nostre marc sociolingüístic s’engreixa i està deixant sense espai vital el desnerit esquirol del català (i altres llengües)–, algú pot dir: “Si tots els catalans ja dominen el castellà, ¿pot ser que el castellà encara avanci?” Doncs sí, pot ser i ho fa. Està avançant ara mateix en l’ús diari (dominar una llengua no obliga a utilitzar-la) i dins del cervell dels parlants. Si socialment el bilingüisme simètric és un mite, individualment, mite i mig. És del tot excepcional que sentim igual de nostres dues llengües o que pensem per igual, en el jo més íntim, en dues llengües. Tendim a ser catalanopensants, castellanopensants, etc. Pocs bilingües neguen que tenen una primera llengua. Sol ser la materna però també pot passar que –per pressió social– una llengua apresa que era, com a molt, la segona de pares i avis esdevingui la primera de fills i nets. Fa uns anys aquest procés nativitzava sobretot el català: catalans amb pares i avis castellanopensants esdevenien catalanopensants. Ara el procés s’està invertint: són els catalans amb pares i avis catalanopensants els que esdevenen castellanopensants. ¿Saben català? Sí, saben un català cada cop més castellanitzat que ja no senten com la seva (primera) llengua i que només parlen en certes situacions: en situacions marcades. Els conceptes neutre i marcat són claus en l’ús lingüístic. La llengua comuna i necessària en una societat i un territori és també la llengua neutra: la que, per una norma social tàcita molt interioritzada –antropològica i, per tant, universal–, esperem que es parli en interaccions imprevisibles, no pactades ni connotades, com sol ser el cas dels contactes primers o passavolants en grans urbs. Allà on el castellà és comú i necessari (als àmbits socials, territorials i digitals on viuen la gran majoria de catalans) és també la llengua neutra i, per tant, la que hem interioritzat que hem d’utilitzar en situacions no marcades. Val la pena remarcar-ho. ¿Parlar en català sempre és possible? Sí. ¿Sense cap cost? No. És un ús que connota i marca a qui el practica si el practica allà on el castellà és la llengua neutra. És un ús que desgasta si l’únic que es pretén és comunicar, i que només sol mantenir qui, mentre es comunica, està defensant també una causa i accepta que la seva causa formi part del que comunica. No és un ús gens còmode, i no ens hauria de sorprendre que, més enllà d’enceses proclames i grans escarafalls, estigui en clar retrocés. Ampliant el focus, sabem o hauríem de saber que, en el món globalitzat del segle XXI, cap petita llengua que sobreviu en àmbits socials i territorials on una gran llengua mundial és també la comuna, necessària i, per tant, neutra, pot no estar en retrocés: en procés de residualització. Ho està perquè no té l’espai imprescindible per no estar-ho. ¿Els passa a totes les petites llengües? En absolut. Les petites llengües d’alguns estats europeus –fins i tot amb menys parlants que el català– són la llengua comuna, necessària i neutra en el seu territori. Aquest és l’espai imprescindible. Allò que fa que el danès no retrocedeixi socialment com el català és que la gran majoria de danesos, quan seuen a la tassa del vàter, encara pensen en danès per molt anglès que sàpiguen. Continuarà.

stats