12/05/2021

El temps de les derrotes sense glòria

2 min

El meu petit país insular no pot bravejar gaire de la qualitat dels seus polítics. N’hi ha de bona fusta, altres de bon enteniment, n’hi ha d’honrats i d’altres que s’han deixat contaminar per la corrupció del seu partit... En fi, un variat que no té res a envejar als de la bodega de Can Rigo, del carrer de Sant Feliu –és una referència per fer l’ullet a la gent de la meva quinta i a les restes de quintes superiors: de quan Palma era Palma i no l’actual ciutat sense nom creïble.

Volia dir que, d’aquí estant, no podem sentir-nos superiors a cap altra regió o comunitat autònoma. Potser a la de Múrcia..., no ho sé. Els que hem estat i som severament crítics amb nosaltres, tenim dret a ser-ho amb els veïnats. I no em puc estar de dir que, des d’aquesta terra primitiva, que ho tenia tot per ser-ho tot i que ha acabat en això, hem admirat sobretot dues comunitats pel seu grau de civilització, la seva cultura i un estimable percentatge de polítics de bona qualitat. És clar, parlam d’Euskadi i de Catalunya, on han tengut comandament alguns dels millors governants actius a l’Estat des de la mort del dictador Francisco Franco Bahamonde.

L’actual indigència política de Catalunya –entengui’s, de la seva classe política– esdevindrà prest matèria d’estudi a les millors universitats del món. Es tractaria bàsicament d’esbrinar quins factors han fet coincidir un passatge d’enorme densitat històrica amb el moment en què la classe política és afectada d’un raquitisme inèdit a la seva història. Aquesta cosa –paradoxa, perversitat del destí, insuficiència sobrevinguda– era inimaginable no fa encara deu anys (ni cinc, a tot estirar). I de cop (?), una tònica generalitzada entre els meus amics i coneguts principescos és l’avergonyiment salpebrat d’una certa mala consciència –per què, es pregunten alguns, hem abandonat el país en mans d’ineptes, nosaltres, els catalans, tan cofois de creure’ns el que ens pensàvem que érem?

La veritat és que el principi filosòfic de qui dia passa anys empeny, que ha nodrit la política durant segles –sempre a zones diferents, s’ha de dir–, ara pot menar un país a aquesta espècie de naufragi sense èpica, o sia, res de res. Catalunya és el país més orgullós de les seves derrotes i com a tals les ha glorificades de tal manera que les seves celebracions fan córrer torrents d’emoció popular fins al llagrimeig. Sembla que s’ha acabat. La derrota que s’ha expressat aquestes setmanes inaugura una etapa a la història de Catalunya, l’etapa de les derrotes sense glòria.

Guillem Frontera és escriptor

stats