OPINIÓ
Opinió 23/08/2019

L’egoisme més genuí

i
Laura Gost
3 min

Guionista i escriptoraTots en tenim alguna a prop. Algunes vegades serà físicament robusta; d’altres, la seva solidesa s’ocultarà rere un aspecte fràgil només en aparença. Poden ser altes o baixes; rioleres o serioses; divertides o solemnes; la teva mare, l’amic d’infantesa, la teva parella. Potser vas ser tu qui, inconscientment, li vas atorgar aquest rol en algun moment de la vostra relació, o potser, senzillament, el rol ja el tenia assumit des de molt abans que hagués de posar-lo en pràctica amb tu. A simple vista, semblen persones normals i corrents, però, en mirar-les de prop, advertim que no són com la resta.

Com li passava al personatge de Robin Williams a 'Desmuntant Harry', aquests individus poden anar pel món lleugerament desenfocats, però no per un estat de desorientació, confusió o per una crisi existencial, sinó perquè fa molts d’anys que tenen l’objectiu enfocant cap a una altra banda, cap a altres persones. Es regeixen per una llei de la gravetat feixuga, quasi opressiva, però no perquè tinguin por de volar, sinó perquè costa enlairar-se quan esdevens un pilar ben clavat a terra; suport, base, motor i coixí de tot el teu entorn. El seu eix de rotació està lleugerament inclinat, perquè fa massa temps que es van resignar a orbitar al voltant d’altres cossos. I en el seu dia a dia, i a diferència d’alguns partits polítics, mai no han considerat que situar-se al centre sigui la millor opció.

Els humans ens acostumem amb facilitat a allò que ens fa la vida més fàcil i còmoda: costums, rituals, aparells o luxes. És comprensible, per tant, que desenvolupem vincles de dependència cap a aquells éssers humans excepcionalment altruistes, empàtics, abnegats i generosos que no dubtaran un segon a sacrificar la placidesa, la serenor o fins i tot la pròpia felicitat si a canvi aconsegueixen aportar pau a la germana, conhortar l’amic, restaurar l’equilibri emocional de la parella o esdevenir la bústia de queixes i reclamacions dels fills estimats.

El problema es presenta quan, precisament, sorgeix un problema. Un problema que, per variar, no ens afecta a nosaltres, sinó a aquest pilar que té forma de persona i que fins fa no res havíem considerat inviolable. Talment com li ocorre a George Bailey (James Stewart) a 'Que bonic que és viure', donem gràcies al cel perquè existeixin éssers d’una bondat i noblesa tan precioses. El que passa, però, és que assumim que la fortalesa és també un tret inherent a aquests individus; donem per descomptada la seva capacitat per tirar endavant sense que tot plegat sigui incompatible amb la seva gestió dels afers aliens, dels conflictes que ens alteren, de les penes que ens afligeixen.

Quan el nostre George Bailey particular, però, se’ns presenta fràgil, vulnerable, empetitit o superat per les circumstàncies, és habitual que en el seu entorn ens paralitzem; que no sapiguem com reaccionar; que fins i tot expressem un cert malestar o incomoditat davant la inesperada flaquesa de qui situàvem al marge dels dolors mundans, les malalties, els accidents, les crisis. No hi ha malícia, sovint, rere aquesta manifestació de decepció, rere el retret insistent i estressant que, verbalitzat o no, ens recorda que no, que això no tocava, que, si ara el meu pilar s’enfonsa, a veure què se suposa que faré, jo.

És una manifestació de l’egoisme més genuí: aquell que s’activa en els nens quan posen ullets als pares perquè els deixin tornar a mirar –per setena vegada en aquella mateixa setmana– la seva pel·lícula preferida; aquell que posem en pràctica quan veiem que algú s’avança a fer la tasca domèstica que teníem assignada i, en lloc d’oferir-nos a enllestir-la, ens escapolim sense fer soroll per dedicar-nos a alguna cosa que ens ve més de gust. És un egoisme que es trasllada al nostre rostre quan observem aquella peça de marbre esmicolada, el nostre suport sobtadament coix, aquell amic o familiar que sempre ha estat allà per a nosaltres i que ara, sense haver-nos avisat que això passaria, ens demana un gest de justa reciprocitat. “Cuida’m”, ens diu el nostre cuidador, i nosaltres esbufeguem internament davant la idea de satisfer aquesta petició amb ressonàncies d’oxímoron; davant el pensament recurrent que ens torna a venir al cap i que ens diu “com me’n sortiré, jo, si tu estàs malament?”.

Aquesta mena d’individus meravellosos ens envolten. I no són ànimes intangibles, ni personatges de ficció, ni tampoc superherois. Potser per això és tan important que, de tant en tant, i ni que sigui per experimentar quelcom diferent, siguem nosaltres qui els abracem amb força, qui els mirem als ulls amb una confiança assajada i qui, dissimulant el nostre propi temor, els afirmem amb una contundència fingida, amb una certesa tremolosa, que tot anirà bé.

stats