PeriodistaSer pare és, a estones, aterridor. Sovint m'atur a pensar de quines maneres inesperades i completament imprevisibles desgraciaré la vida del meu fill. Intent no donar-hi gaires voltes i gaudir dels dies que encara falten perquè, convertit en adolescent, em cridi furiós que som el pitjor pare del món, cosa que don per fet que algun dia passarà –alguns amics més veterans així m'ho asseguren.
Per sort, els mesos abans de que naixés, casualment, va caure a les meves mans un llibre en què se citava un estudi de llarga durada sobre quin efecte tenia en el rendiment acadèmic dels infants el fet que els seus pares els duguessin a veure exposicions i obres de teatre o els comprassin llibres. El resultat era cap o molt poc. El que sí que tenia un efecte important era que els pares dels infants anassin a veure exposicions i obres de teatre o llegissin llibres abans de néixer el nin, un efecte que tant podem atribuir als hàbits culturals –i els fills són esponges d'hàbits– com a qüestions socioeconòmiques, però que a mi em va reconfortar a un nivell més primari i bàsic, perquè tot allò subtil se m'escapa: no cal témer cagar-la, perquè el mal ja està fet.
La resta és genètica.
El veig jugar o parlar o menjar o córrer o interactuar amb altres cries de la seva mateixa espècie i m'hi reconec fatídicament. 'Alea iacta est'. Intent tenir-ho present ara que hem de prendre una d'aquelles decisions que semblen determinants: a quina escola matricular-lo.
Com sempre, les lectures venen al meu rescat: en el seu meravellós 'El árbol' (de nou, em va caure a les mans per una estranya carambola), John Fowles ironitza sobre els pares que esperen que un entorn creatiu i festiu doni lloc per força a fills creatius i alegres, quan és evident que molta gent creativa i alegre ve d'ambients radicalment diferents i viceversa. És més, molts genis varen sorgir d'entorns increïblement repressius.
Això no vol dir que li estàs fent un favor al teu fill sent un monstre, però sí que, com sempre, les coses són un poc més complexes del que ens diu el folklore. I que potser és un poc exagerada tanta gimcana paternal per dur els infants a un col·legi o l'altre.
Sovint el tipus d'educació que volem donar als nostres fills diu més dels nostres complexos i aspiracions que del nostre compromís amb la seva formació. Com en tot, intentam cercar dreceres, però algunes de les decisions que més pesaran sobre la nostra descendència les vàrem prendre fa anys o ja ens venien de sèrie. L'únic indicador semiinfal·lible i innegablement decisiu és tan injust com, quasi sempre, arbitrari: ser ric o ser pobre. La resta de factors formen una melé tan tumultuosa i impenetrable que t'has de demanar per força fins a quin punt el destí del teu fill està en les teves mans.
I potser això sigui el més aterridor de la paternitat: saber que, més enllà de l'amor que els donam i les nostres temptatives, productives o no, de convertir-los en personetes ètiques, els pares i les decisions que prenem no som tan importants com ens agrada pensar, que per sort o per desgràcia el món s'encarregarà de difuminar la nostra influència, que serà una més entre la d'amics, amants, rivals, mestres i un infinit etcètera. A mi cada dia em sembla més vertiginós i obvi: el necessit més jo a ell que ell a mi.
