TRIBUNA OBERTA

Una empenta ecosobiranista mallorquina per a EH Bildu i el BNG

Aquest diumenge 12 de juliol se celebraran eleccions a la comunitat autònoma basca i a Galícia. Dos països, dos territoris, amb els quals el mallorquinisme ha tingut una llarga tradició d’amistat. Fer memòria acostuma a ser bo, en aquest sentit.

Amb els partits bascos el camí recorregut és llarg. De l’Euskadiko Ezkerra, amb qui el PSM de Mateu Morro anà a les primeres europees el 1987 i 1989 pel seu programa clarament avançat al seu temps ecologista, radicalment pacifista i antinuclear a l’EH Bildu, on s’integra l’Alternatiba d’Oskar Matute, ex-Esquerra Unida del País Basc, una mena de David Abril de la Margen Izquierda de Bilbao, que ha esdevingut de les poques veus valentes que reclama, el 2020, la derogació de la inhumana reforma laboral del PP que el PSOE no ha volgut tombar. Pel mig, un vincle fratern de molts anys amb Eusko Alkartasuna, i un Toni Noguera que, essent secretari dels Joves d’Esquerra Nacionalista –JEN–, signà un acord de col·laboració amb els joves d’Aralar, la branca de l’esquerra abertzale que primer es desmarcà de la violència política. Molts noms, moltes marques per als no seguidors de prop de la política basca. Tanmateix, ja no calen màsters en la matèria. Ara és fàcil. Avui, l’esquerra sobiranista basca està tota sota el paraigua d’EH Bildu defensant els principis de pau, drets humans per a tothom, feminisme, justícia social, polítiques verdes i progressistes i dret de decidir. Amb un poder municipal descomunal, EH Bildu és una força pionera en matèries que MÉS ha treballat i treballa amb deteniment com la igualtat de gènere, el reciclatge de residus o la fiscalitat justa. Diumenge se li auguren uns resultats aclaparadors, encara lluny de disputar el govern a l’hegemònic Partit Nacionalista Basc –una dreta nacional que molts voldríem a països com el nostre–, però que representaran un autèntic “canvi d’època”. Maddalen Iriarte, la seva candidata, una periodista d’ETB amb molt prestigi professional –una mena de Mònica Terribas guipuscoana, dèiem fa poc– és la dona que pilotarà aquest canvi. Té tota la nostra complicitat.

Pel que fa a Galícia, la relació del país atlàntic amb els sobiranistes d’esquerres i ecologistes de les Balears també és ben antiga. Noms com Ana Miranda, Camilo Nogueira o Xosé Manuel Beiras coneixen bé el mallorquinisme i el menorquinisme. Diumenge el BNG, després d’uns anys de travessa del desert en què va semblar que el fenomen En Marea que catapultaren un ja gran Beiras en aliança amb el primerenc Podemos se’ls engolia, té tots els números per remuntar. Ho farà amb tota seguretat duplicant escons i acostant-se, tot i que encara enfora, al somni del sorpasso de descavalcar el PSdeG-PSOE de la segona posició darrere d’un PP regionalista que encara guanyarà. La seva cap de llista, Ana Pontón, una veterana –duu setze anys de diputada!– que ha aconseguit transmetre la idea de canvi i frescor a l’electorat gallec, en té gran part de culpa. Pontón, que va col·laborar fa uns mesos amb el llibre Nou sobiranisme i feminismes, editat per les fundacions Darder-Mascaró i per Lleonard Muntaner, manté un discurs honestament feminista i compromès amb el patiment de les classes populars del seu país. La seva imatge ha esdevingut una icona del canvi que el BNG defensa. És la persona idònia per estar on estarà.

D’aquesta manera, des de la suma de sensibilitats que ara en són una que representa MÉS per Mallorca no podem fer més que desitjar al BNG i a EH Bildu els millors resultats en uns comicis clau per als seus països. Des del mallorquinisme progressista i ecologista sabem –i l’experiència del senador Vicenç Vidal a Madrid ens ho demostra cada dia– que les esquerres sobiranistes de l’Estat hem d’aprofundir la nostra interrelació i complicitats. Només així ens acostarem cada vegada més als nostres objectius: unes nacions sobiranes, justes, ecològicament equitatives i feministes.

EH Bildu i el BNG ens mostren una manera de fer que havia estat denostada per una certa “nova política”. La força d’un camí pedregós. La resiliència –i els bons rèdits, també electorals– de ser un mateix i de no “apuntar-se” al primer carro que passa. De fer-se fort en uns valors. Sabent evolucionar, mutar i enriquir-se però sense reunciar a aquelles idees “sòlides” que fan que tengui sentit continuar.

EDICIÓ PAPER 08/08/2020

Consultar aquesta edició en PDF