OPINIÓ

Mentre duri la pandèmia

A Mientras dure la guerra, Amenábar retrata un Unamuno nostàlgic de l’ordre i les tradicions, qui, enfadat amb una II República que venia a qüestionar massa coses, acaba per donar cobertura als colpistes del juliol del 36. És massa tard quan el vell professor s’adona que Franco i els feixistes no dubtaran a allargar la guerra fins que ells vulguin –de fet, va durar quatre dècades– per justificar el seu nou 'ordre' a través de la repressió i l’autoritarisme. La qüestió ara és si nosaltres aprendrem alguna cosa, mentre duri la pandèmia. Jo, de moment, ja duc un parell de lliçons apuntades en aquests primers deu dies de confinament, una per dia.

Primera: en un món globalitzat no es pot mirar cap a una altre costat, perquè no hi ha un altre costat on mirar. Molt de parlar de globalització, però fa només un parell de mesos contemplàvem les imatges de la Xina i els seus contagis i mesures d’excepció com si això no anàs amb nosaltres. Ni tu ni jo ni els experts ni els governants. Error que tanta sort també apliqui per a altres xacres de tota mena, especialment a l’Àfrica, que tot i que tenir-la aquí devora, ens fan restar impassibles.

Segona: prenem consciència de la nostra fragilitat. Tot i la normalització de la mort dels altres gràcies a Hollywood i el cinema i les sèries d’acció i de terror, no és el mateix quan resulta que els de la pel·lícula som nosaltres. Quan et pot tocar de veres a tu, o a un dels éssers estimats. Quan tu pots ser contagiat o contagiós. Pedagogia de la condició humana en vena, avesats a dominar els altres i la natura en nom del 'progrés'.

Tercera: no sols no ens reconeixíem fràgils, també ens pensàvem que la nostra individualitat podria triomfar sense tenir en compte ningú més que un mateix. Que no havíem de menester ningú que ens protegís (i molt menys, un estat). Que, emprenedors en potència tots, podíem muntar una empresa capitalista només amb una bona idea. Aquests dies aprenem amb humilitat que si vàrem poder sortir de la cova és perquè vàrem cooperar amb els altres, i ens miràvem als ulls. El millor coaching d’aquests dies: cremar els llibres d’autoajuda.

Quarta: el camp es diu sector primari perquè si no menjam, morim. Valor d’ús versus valor de canvi, que deien els clàssics. Ja en poden venir, de turistes, que si la terra no es treballa, aquí o allà on sigui, no hi ha res a fer. Si a més entenem això com un simulacre del nostre aïllament efectiu en cas de desconnexió, hauríem d’aprendre a valorar més que mai la feina dels pagesos i pageses.

Cinquena: retallar serveis públics com la sanitat, mata. Per contra, continuar finançant inversió militar i armamentística (que vés a saber si té alguna cosa a veure amb la gènesi del virus) no ens salva de res, per molta campanya de desinfecció amb lleixiu i comunicats de guerra que ens llegeixi cada dia el general de torn. Els primers herois de tot això són els professionals de la sanitat, per això els aplaudim cada dia.

Sisena: el feminisme tenia raó. El treball de cures que aguanta la societat i les llars confinades, i que en la majoria dels casos continuen fent les dones, és tan invisible com impagable. Aquesta crisi hauria de servir per capgirar la lògica d’un sistema que, com bé sosté Silvia Federici, s’aguanta sobretot sobre aquesta invisibilització. D’aquí ve també la vergonyosa criminalització del 8-M pels contagis a Madrid, com si el metro de la capital i el tren de rodalies no el fessin servir milions de persones cada dia.

Setena: una persona gran val tant com qualsevol altra. Els africans sembla que ho tenen més clar que nosaltres, quan diuen que quan mor una persona gran és com si s’hagués calat foc a una biblioteca. Hauríem de repensar el respecte i les cures cap als nostres majors, i desterrar el llenguatge utilitarista sobre la vida humana d’aquests dies en funció de l’edat.

Vuitena: als multimilionaris –com Trump i els seus amics– els importa ben poc qui mori, mentre això no afecti el seu capital, i ho han fet ben explícit. Són ells que pressionen els governs del món perquè, com en el cas d’Espanya –veurem fins quin dia– no s’aturi la màquina de fer diners. Aquesta gent no pot ser referent de res ni de ningú. Mai més.

Novena: l’extrema dreta no té escrúpols. Ja sabíem que es mouen com peix dins l’aigua en temps de desesperació i incertitud, i aquest dia ho comprovam amb la seva campanya d’assetjament al govern de l’Estat, i l’odi que continuen sembrant contra les persones migrants, les feministes i els intel·lectuals. En la línia dura de Millán-Astray. I que no enganin ningú: els seus referents continuen essent governants com Trump o Bolsonaro, alineats indubtablement amb el capital contra la vida.

Desena: mai no perdem la nostra capacitat d’aprendre. Ni que sigui dels errors que cometem, mentre duri la pandèmia.

EDICIÓ PAPER 08/08/2020

Consultar aquesta edició en PDF